All posts filed under: Destacats

Les nits experimentals (II)

La casa-cinema A Sabotage (Alfred Hitchcock, 1936), els Verloc viuen a l’interior del petit cinema que regenten. La porta de casa és al fons de la sala, allà on normalment hi hauria una sortida d’emergència o el lavabo, de manera que per entrar-ne o sortir-ne s’ha de creuar el pati de butaques. L’espai domèstic s’insereix així en un territori de ficció, on res no és el que sembla, i el llindar entre el real i l’imaginari esdevé més boirós que mai. El moment àlgid d’aquesta imbricació té lloc durant una visita del verdulaire de la cantonada, que de fet és un agent secret de la Scotland Yard. La finestra del menjador dels Verloc s’obre de sobte, i un crit esfereïdor, que alhora sona una mica com un gemec de frontisses rovellades, posa en suspensió l’ambient distès de l’escena. – I thought someone was comitting a murder –diu el verdulaire. – Someone probably is… in the screen there –respon el senyor Verloc. Aquest podria ser un bon camí d’entrada al cinema: no pas travessant la pantalla …

Un Beau Matin

Published by Sandra Cuadrado

La veiem asseguda a l’autobús. Torna cap a casa després de visitar el seu pare greument malalt. A fora la vida continua; fragments de paisatges en trànsit, gent que corre amb pressa d’un lloc a un altre, comprar un diari, fer el cafè, entrar a una botiga… Però només l’observem a ella, immòbil, amb el cap recolzat al vidre mira al carrer mentre dins seu només hi ha espai per a una nostàlgia infinita. I amb aquesta imatge senzilla s’expressa visualment la immensitat de la seva tristesa sense cap paraula. En una pel·lícula anterior de Mia Hansen-Løve, L’Avenir (2016), hi havia una escena similar. Se’ns mostrava la solitud i la profunda tristesa de la protagonista, també a l’autobús, tot just després de morir la seva mare. El tall discursiu entre la desolació continguda de Nathalie de L’Avenir (Isabelle Huppert) i la normalitat aparent de tot el que passa al carrer manté un diàleg amb l’escena esmentada d’Un Beau Matin. Aquesta connexió entre les dues imatges enllaça aquesta rima visual que se serveix del mateix recurs …

Les nits experimentals (I)

Published by Xavier Montoriol

Principi De nou, la primavera. Els dies passen amb les seves corresponents nits experimentals, “en què alguna cosa es belluga, cobra vida i parla davant nostre”, en paraules de Jean-Louis Schefer. Entrant i sortint de les sales, davant pantalles de portàtil, televisors o parets (més o menys) blanques on hi cau la llum d’un projector, anem fent camí, a vegades de manera imperceptible, i ja no som al mateix lloc que ara fa un any. Un gest precís i original, o un moviment de càmera, o un comentari apassionat sobre un moviment de càmera, ens han fet créixer la imaginació, i ara som capaços de pensar el cinema d’una manera una mica més àmplia. Noves vies s’han obert; i al llindar entre la imatge vista i la imatge somiada, fremim davant la possibilitat. Aquest és un quadern de viatge, senzill i fragmentari; una superfície que reculli el solatge dels dies i les nits. Si, com apunten Deleuze i Guattari, l’escriptura no té res a veure amb la significació, sinó més aviat amb la mesura i …

El mirador (març 2023)

Published by Muelle5

/ A final de mes, ens enfilem al mirador i destaquem les millors vistes / La chute de la maison Usher (Jean Epstein, 1928) Estem prou acostumats a llegir que s’ha estrenat tal “proposta trencadora”, “atrevida”, “arriscada” o “radical”. A vegades, però, n’hi ha prou amb mirar enrere per constatar que hi ha grans experiments formals, del tot impensables avui dia, que ja freguen el centenari. L’obra de Jean Epstein n’és un bon exemple, i un dels més bells: les sobreimpressions, la càmera lenta, els jocs de ritme o l’atenció al gest en plans detall van construïnt una poètica cinematogràfica que és manté intacta al pas dels anys, com un d’aquells cossos que s’exhumen incorruptes (metàfora incentivada per l’ombra de Poe). La chute de la maison Usher és una pel·lícula estranya i preciosa, agermanada amb Nosferatu (Murnau) o La belle et la bête (Cocteau) per la via de les cases insondables on mai no hauríem hagut d’entrar. Xavier Montoriol [Restauració disponible a Henri i a d’altres plataformes, com YouTube] Vortex (Gaspar Noé, 2022) Deia el …

Els condemnats

Published by Xavier Montoriol

This boy… and this girl… were never properly introduced to the world we live in. Els rostres de Bowie i Keechie brillen sota una llum blanca, tremolosa, mentre es miren i es besen; de sobte, es giren per observar, amb una ganyota d’espant, alguna cosa que queda fora de pla. La llum que fins llavors els havia acariciat el rostre ara els fa semblar dos animals encegats pels fars d’un cotxe. Entra el títol: They live by night. Els crèdits inicials passen sobre imatges no menys premonitòries del seu destí: les vistes aèries d’un cotxe filmades des d’un helicòpter, una perspectiva llavors inusual que es repetirà en d’altres escenes. I si bé no hi ha cap helicòpter a la pel·lícula, la petitesa de la figura humana enmig del paisatge, on tots els seus moviments són visibles, ja apunta que, en la fugida, no hi haurà escapatòria. Bowie i Keechie són molt joves, gairebé dues criatures. Travessen la pantalla amb el fulgor d’un amor intens i impossible que els agermana amb Eddie i Joan, protagonistes de …

El mirador (febrer 2023)

Published by Muelle5

/ A final de mes, ens enfilem al mirador i destaquem les millors vistes / L’Avenir (Mia Hansen-Løve, 2016) Marta D. Riezu en el seu assaig Agua y Jabón diu que l’elegància involuntària sempre està a prop del silenci, de l’alegria discreta, de l’honestedat i de la voluntat de construir i conservar. Dies després de la lectura vaig veure L’Avenir i també em vaig anar trobant aquestes notes d’elegància intuïtiva aquí i allà a mesura que avançava la pel·lícula. Uns apunts aparentment senzills però estèticament tan acurats que identifiquen la veu, la manera d’observar i l’escriptura de Mia Hansen-Løve. Vaig trobar també un guió molt sòlid que posa les coses fàcils i que permet que la història flueixi amb sensibilitat i delicadesa. I tota aquesta conjugació d’elements es reflecteix intensament en la pell d’una dona que passats el 50 s’ha d’enfrontar a un nou vertigen, el del pas del temps i de la maduresa. Isabelle Huppert interpreta sublim el paper de Nathalie que, en aquest viatge del renéixer, descobreix que ja no pot tornar enrere i que …

Donostia 2022 (II)

Published by Cristina Peris

Diálogos Las dos primeras películas vistas en el Festival establecieron una suerte de diálogo. Dos películas muy “ACAB” para empezar, en las historias particulares (ficcionadas, aunque) basadas en hechos históricos. En Modelo 77, Alberto Rodríguez nos cuenta cómo se vivió, durante la mitificada transición española, la ley de amnistía, pero desde el lugar de los presos en la cárcel modelo de Barcelona. En ella, y después de varios intentos de presión por parte de los presos incluyendo el famoso motín de la Modelo, el personaje de Miguel Hernán le contesta a su abogado, que le asegura esperanzado que el país está cambiando, la frase “nunca cambiará nada. Este país siempre será de los hijos de los dueños”. Esta frase dialoga con la película En los márgenes, presentación en la sección Perlas, donde el director Juan Diego Botto teje unas historias cruzadas que también son Historia de este país, el país en crisis después de la burbuja inmobiliaria, los desahuciados y también los voluntarios, desviviéndose por los desfavorecidos. Consecuentemente, las historias no se cierran (dado que …

Donostia 2022 (I)

Published by Sandra Cuadrado

Hi vaig aterrar amb la il·lusió de les primeres vegades. Seccions, categories, criteris i moltes etiquetes. Una programació immensa que em calia reconvertir en una programació sostenible. Una agenda de dies i pel·lícules que anava canviant i ajustant a mesura que s’acostava el dia de reservar les entrades. I la nit abans, entre somnis estranys em quedava sense entrades per veure Hong Sangsoo, i a la roda de premsa de la Juliette Binoche no em sortia la veu i només podia veure Un beau matin de Mia Hansen-Løve en una última sessió i, des de fora em veia córrer, córrer sense parar però molt que corria no hi arribava. El desig i l’insconscient de vegades ens juguen males passades. No va ser fàcil però vaig aconseguir una treva entre tots els compartiments de la meva vida per agafar el tren a Barcelona destí Donostia amb un únic objectiu: gaudir i sentir plenament el cinema durant els meus 6 dies i així va ser. El festival el vaig viure com una celebració. Després d’uns anys d’aïllament …

Suro

Published by Sandra Cuadrado

L’imaginari simbòlic que desplega Mikel Gurrea en la seva primera pel·lícula, Suro, em recorda Natura, un conte breu de Narcís Oller que formava part d’un recull de notes i quadrets que va editar l’Avenç l’any 1897 amb el nom de Figura i paisatge. Les evocacions de l’observació exterior oferien una visió plàstica de l’entorn de l’escriptor. Oller, declarava en les seves Memòries que ‘en la contemplació de les coses reals és on he trobat sempre mes principals deliquis, tota la inspiració de mes narracions i mes novel·les.’ Aquests contes, que s’acosten a allò que podríem anomenar contemplacions de la natura, són en definitiva un recull d’impressions, unes narracions on l’escriptor en una mena de preludi dels Drames Rurals (Víctor Català, 1902) assaja la correspondència entre estat d’ànim i paisatge en els personatges així com les descripcions simbòliques dels espais naturals exteriors. De fet, és la mateixa Víctor Català qui elogia el conte en una carta dirigida a Oller en la qual li assenyala ‘després de llegir Natura he après a reconèixer l’ànima irracional de la …

Fairytale [Skazka]

Published by Xavier Montoriol

Som al purgatori. Entre soques d’arbres ressecs i ruïnes impossibles, en paisatges deutors dels gravats que Gustave Doré va fer per la Divina Comèdia, s’hi passegen Hitler, Stalin, Mussolini i Churchill. La boira és constant i les figures, imprecises. Tot transcorre amb una parsimònia ultraterrenal. Els protagonistes d’aquest “conte de fades” no són actors ni tampoc animacions: Aleksandr Sokúrov conjura els grans tirans del segle XX mitjançant una recopilació extensa de material d’arxiu que manipula posteriorment amb tecnologies d’animació. Les imperfeccions de les imatges generades per ordinador, els contorns borrosos de les faccions o els moviments a vegades poc orgànics fan que aquestes figures siguin encara més inquietants. Som als llimbs, també pel que fa a la materialitat del cinema. La posada en escena accentua aquesta ambigüitat: si bé les imatges no estan compostes amb una càmera, sinó que es tracta d’una mescla d’animació i de material d’arxiu, els marges de l’enquadrament es mouen com si algú estigués sostenint una càmera… o de fet, és un moviment tan suau i regular que sembla més aviat …