Som al purgatori. Entre soques d’arbres ressecs i ruïnes impossibles, en paisatges deutors dels gravats que Gustave Doré va fer per la Divina Comèdia, s’hi passegen Hitler, Stalin, Mussolini i Churchill. La boira és constant i les figures, imprecises. Tot transcorre amb una parsimònia ultraterrenal.

Els protagonistes d’aquest “conte de fades” no són actors ni tampoc animacions: Aleksandr Sokúrov conjura els grans tirans del segle XX mitjançant una recopilació extensa de material d’arxiu que manipula posteriorment amb tecnologies d’animació. Les imperfeccions de les imatges generades per ordinador, els contorns borrosos de les faccions o els moviments a vegades poc orgànics fan que aquestes figures siguin encara més inquietants. Som als llimbs, també pel que fa a la materialitat del cinema. La posada en escena accentua aquesta ambigüitat: si bé les imatges no estan compostes amb una càmera, sinó que es tracta d’una mescla d’animació i de material d’arxiu, els marges de l’enquadrament es mouen com si algú estigués sostenint una càmera… o de fet, és un moviment tan suau i regular que sembla més aviat el balanceig d’un vaixell en les onades; una lletania rítmica que depassa el cos humà.

En aquest purgatori infernal hi somien els fantasmes de la Història. Jesús i Napoleó també hi treuen el cap. La llum de Déu s’escola per les portes entreobertes del cel. La boira persisteix i dona a les coses la indefinició pròpia de la memòria o de la fantasia. Aquest és un món en desintegració constant, on fa de mal dir el límit exacte dels cossos: dels soldats moribunds que emergeixen com rels de la terra i de les ombres sense nom que creuen les planes. Mentrestant, encimbellats en edificis grandiosos, els dictadors llancen proclames i arremolinen als seus peus l’espectre de les masses. No moren mai: viuen en el temps sense temps de l’imaginari col·lectiu.