Deia Leos Carax en alguna entrevista pretèrita que amb les dues primeres pel·lícules –Boy Meets Girl i Mauvais Sang– saldava el deute contret amb els seus grans referents, procedents sobretot del cinema mut, i que iniciava a partir d’allà la recerca d’una imatge pròpia i alliberada. Holy Motors va arribar l’any 2012 com a culminació d’aquest procés, oferint un espectacle d’una bellesa rara i salvatge, i la promesa d’obrir camins. Nou anys després la segueix Annette, un accelerador de partícules fora de control que enfosqueix el sentit de la imatge caraxiana. Si bé els elements més cridaners de la premissa (un musical–en llengua anglesa–en absència de Denis Lavant) ja feien anticipar un cert distanciament respecte a les obres precedents, Annette no se situa en un buit sideral. Hi ha marques evidents d’una continuïtat en l’estètica tardana de Carax, que s’assenta en limusines, carreteres, la predominància del verd: una línia visual que agermana feblement les dues darreres pel·lícules del cineasta i que allunya l’ensopegada en pilot automàtic de Pola X. No obstant, allà on Holy Motors …

“I couldn’t adapt Annie Ernaux’s novel sentence by sentence, it wouldn’t have worked. The film was like an empty apartment that I had to furnish again”. Tota una declaració d’intencions per part de la directora Danielle Arbid, però a Passion Simple (2020) pot quedar la impressió que en aquesta reconstrucció de la bugada literària s’ha perdut més d’un llençol. Hélène (Laetitia Dosch) és una professora de literatura que manté una sèrie de trobades sexuals amb un misteriós jove rus (Sergei Polunin) que va conèixer durant unes vacances a Oporto. “We make an obsession on another person based on chemical reactions. Sometimes we obsess on the person we can’t have” Sergei Polunin Només començar, la protagonista obre l’escena amb un monòleg que definirà tot el fil discursiu de la pel·lícula: ‘Des de setembre de l’any passat, no he fet res más que esperar un home.’ L’inici és certament potent i pertorbador, llàstima que probablement ja queda tot dit en una frase. A partir d’aquí el relat avança una mica a empentes entre esperes, trucades i les successives …

Els crèdits de la pel·lícula descriuen Cemetery com “un projecte de Carlos Casas”. La terminologia ja apunta al caràcter obert de l’obra, que explora els límits del llenguatge audiovisual i que s’ha anat ramificant en projectes paral·lels, com la instal·lació audiovisual Sanctuary (Tate Modern, 2017) o l’exposició Notes on a film about elephants (2021), que es pot veure actualment a la galeria Àngels de Barcelona. Si alguna cosa defineix Cemetery és la recerca: sonora, visual, expressiva, metafísica. Organitzada en quatre moviments, la pel·lícula s’articula a partir d’un eix narratiu mínim: la recerca del cementiri d’elefants, un paratge de llegenda on s’encaminen el darrer elefant i el seu cuidador, encalçats per un estol de caçadors furtius. Casas inicia així una travessa sensorial per la selva, marcant un ritme gràvid que sembla replicar el pas feixuc del paquiderm. Ressona en aquesta itinerància l’imaginari de la literatura d’aventures, des de Salgari a Kipling passant per Conan Doyle; el seu llegat hi és gairebé un vestigi, una línia estructural que determina encara la progressió de l’obra, però que és …

Sole (2019) és la història d’una transformació lenta però inexorable. L’ópera prima de Carlo Sironi, presentada l’any 2019 a la secció Orizzonti de la Mostra de Venècia, aborda el tema de la maternitat subrogada a partir de la història de Lena, una jove polonesa que arriba a Itàlia per vendre la criatura que duu al ventre, i Ermanno, nebot dels pares adoptius i peça clau per a esquivar les barreres legals del sistema. Durant les darreres setmanes d’embaràs, Lena i Ermanno hauran de conviure, simulant ser parella, conjugant dues soledats estanques a la deriva dels dies. Filmada en 4:3, la pel·lícula proposa un exercici formalista de contenció paral·lel a la profunda apatia que governa la vida dels personatges. Els enquadraments són senzills, estudiadíssims però defugint sempre la bellesa; els colors, deslluïts, suggereixen un vincle camaleònic entre les ànimes desorientades de la parella accidental i els interiors de clíniques, pisos i locals on transcorre gairebé sempre l’acció. Els exteriors són escassos, i quan Sironi filma el mar, malgrat la força vital del trencar de les onades, …

De Vitalina Varela (2019) se n’ha dit tanta cosa aquestes darreres setmanes, i alguna de tan encertada, que aviat vaig abandonar la idea d’escriure’n res, malgrat la profunda impressió que em va causar el segon visionat a la Filmoteca. El primer havia tingut lloc a principis d’estiu en un menjador de Barcelona: a recer de la treva de juny, i amb la lleugeresa de les primeres nits de calor, vam projectar els clarobscurs de Pedro Costa damunt un llençol blanc que havíem fixat a la paret amb esparadrap. Ja des de llavors, diverses idees em rondaven pel cap; quan vaig llegir el text que l’Ignasi Franch li dedicava a Transit, una resposta va començar a prendre forma dins meu a partir de les inquietuds que vaig trobar-hi exposades. (L’Ignasi va guiar els meus primers passos en el món de la crítica, i durant tres o quatre setmanes emocionantíssimes vaig pensar que encara m’hi dedicaria: vocació una mica més longeva que la d’esdevenir urbanista i una mica menys que la de solcar els rius d’Europa a …

Permítanme, estimado ¿público?, ponerme un poco personal. En una entrada de mi antiguo blog con fecha de enero del 2006, escribí, en una lista de cosas que tenía por hacer, la siguiente frase: -Conseguir Veronica Mars, Sports Night y el Daily Show ése. Fue a principios de enero de aquel año cuando se anunció que Jon Stewart presentaría los Oscar, y yo, que tenía una ligera idea de quienes eran los nombres del late show americano (Letterman los había presentado en 1995), decidí zambullirme en Youtube a investigar. Poco imaginaba entonces que aquel anuncio, y “el Daily Show ése”, me abriría la puerta al mundo de los “Even Stevphen”, a la compostura que Stephen Colbert (no su personaje) perdería muy pocas veces, a una mítica cena de corresponsales nunca superada, y en definitiva una serie de momentos que llegué a recopilar e incluso hasta subtitular (vídeos ya tumbados, gracias Viacom!), en una web de poco recorrido creada a 6 manos. Por aquel entonces yo ya llegaba tarde al fenómeno (Colbert y Steve Carell habían dejado el …

En pleno revival de los que repetimos The West Wing (o la empiezan ahora), debido a su incorporación al catálogo de Amazon, llega a Netflix El juicio de los 7 de Chicago, escrita y dirigida por Aaron Sorkin. La película recrea el momento en el que, tras la recién investidura de Nixon y la nueva fiscalía que designa (la anterior rechazó hacerlo), ésta decide aplicar una ley creada expresamente en el sur contra el activismo negro, y acusar de conspiración a 7, inicialmente 8, de los líderes de varios grupos activistas que se enfrentaron a la violencia de la policía en los disturbios de 1968 durante la convención demócrata, en una manifestación contra la guerra del Vietnam.  Sorkin, admirador de guionistas como Paddy Chayefsky (Network, 1976) y cuyo mentor fue William Goldman (All the president’s men, 1976), sabe utilizar los ingredientes clásicos en la tradición del subgénero de juicios de forma inteligente, a un ritmo endiablado que hace que no apartes los ojos de la pantalla. Un eléctrico montaje de 7 minutos da el pistoletazo de salida al film, en …