Sole (2019) és la història d’una transformació lenta però inexorable. L’ópera prima de Carlo Sironi, presentada l’any 2019 a la secció Orizzonti de la Mostra de Venècia, aborda el tema de la maternitat subrogada a partir de la història de Lena, una jove polonesa que arriba a Itàlia per vendre la criatura que duu al ventre, i Ermanno, nebot dels pares adoptius i peça clau per a esquivar les barreres legals del sistema. Durant les darreres setmanes d’embaràs, Lena i Ermanno hauran de conviure, simulant ser parella, conjugant dues soledats estanques a la deriva dels dies.
Filmada en 4:3, la pel·lícula proposa un exercici formalista de contenció paral·lel a la profunda apatia que governa la vida dels personatges. Els enquadraments són senzills, estudiadíssims però defugint sempre la bellesa; els colors, deslluïts, suggereixen un vincle camaleònic entre les ànimes desorientades de la parella accidental i els interiors de clíniques, pisos i locals on transcorre gairebé sempre l’acció. Els exteriors són escassos, i quan Sironi filma el mar, malgrat la força vital del trencar de les onades, l’aigua té el color d’una paret d’hospital.
La sobrietat de la pel·lícula reposa en els rostres displicents de Lena i Ermanno, esplèndids Sandra Drzymalska i Claudio Segaluscio. Amb una gran economia gestual, tots dos habiten el llindar fragilíssim de l’edat adulta: si les primeres escenes ens mostren Ermanno arrencant una moto robada i venent-la al desballestador, escudat en la duresa de l’aspecte que li donen el crani afeitat i un posat impassible, de seguida trasllueix un dubte infantil en la mirada, una desorientació insondable i una tendresa que no troba direcció. També Lena, amb la seva gran panxa d’embarassada i la seva determinació a recollir els diners i marxar cap a Alemanya, sembla una nena, de cop i volta, en un llit d’hospital, mentre el doctor li fa una ecografia i ella no pot evitar fer un cop d’ull a la pantalla. En aquest clima d’alienació, de la vida perfilant-se com una transacció freda i clínica, cada gest que es desmarca de la inèrcia pren sobtadament el pes d’una revelació: el primer somriure, el primer dubte, la felicitat simple d’un ball, la presa de consciència de l’altre, de la vida de l’altra transcorrent en el mateix espai, en la mateixa absència de rumb. Pressentim els passos a les palpentes dels personatges en accions senzilles: quan Ermanno seu al sofà, davant la tele, i silencia el volum, i escolta en la penombra el soroll de l’aigua que arriba del lavabo, el fora de camp pren una força inussitada. Imaginem que imagina Lena a la dutxa, però no ho fa des del desig, sinó des de la sorpresa de saber un cos allà dintre, rere la porta, una altra soledat immensa com la d’ell. Tots dos recorren un camí sembrat d’actes i de vivències que per força han de deixar alguna traça.
Des d’aquesta contenció, Sole és una pel·lícula profundament política, allà on la política esdevé indestriable de l’essència humana. Sironi no explica un conte moral sobre la maternitat subrogada; els pares adoptius no són monstres d’ombra allargada, i no hi ha discursos sobre el bé i el mal. També ells, adults fets i drets, semblen a vegades criatures jugant a pares i mares. Des de l’observació, sense necessitat de simplificar les coses en jocs de contraris, Sironi deixa que les coses caiguin pel seu propi pes. La violència d’un gest –un bebè que passa d’uns braços a uns altres–, la violència d’un so –la clau girant al pany del pis on la Lena s’ha d’estar tancada–, la tendresa d’unes paraules dites en polonès a una criatura que no podrà recordar-les; tot plegat ressona en els silencis que clapen la pel·lícula i esdevenen, implícitament, la declaració més punyent possible.