Deia Brossa que madurar creativament volia dir escriure sense adjectius en una composició que s’havia de poder construir únicament a partir de conceptes, com l’únic camí possible per arribar a l’essència de les coses. Després de veure The Human Voice, m’ha fet pensar que molts dels elements que hi conflueixen comparteixen en certa mesura aquest ideari brossià. Almodóvar despulla el seu discurs narratiu en una càpsula poètica que depura tot el seu univers anterior i aconsegueix transmetre la bellesa més essencial en un nou format de curtmetratge inspirat en un monòleg teatral de Jean Cocteau.

Una dona espera impacient, al costat de les maletes del seu examant, el pas del temps i un retorn que sospita impossible. Les escenes acullen el trànsit de pensaments de la dona que amaguen molts dies en un dia, unes hores interminables que serveixen per traduir el dolor en venjança. Un cop més, Almodóvar s’endinsa en el terreny del drama passional, que va arrencar amb la Ley del Deseo (1987) i va continuar amb Mujeres al borde de un ataque de nervios (1988) i que esdevé la porta d’entrada als drames manifestament corporis, vertebrats al voltant del desig, el dolor, la pèrdua i la mort. Si Dolor y Gloria (2019) va suposar la posada en escena de la sublimació de tots els elements del procés creatiu d’Almodóvar en una única obra que es va convertir en un testimoni i un manifest, The Human Voice recull el llegat d’aquest manifest a través d’una peça que és tot substantiu i que entra en diàleg amb totes les altres pel·lícules del seu univers i que esdevé en ella mateixa una depuració de tota la seva producció cinematogràfica.

La primera escena ens presenta de cop el dolor com a concepte, sense intermediaris, sense converses. Almodóvar planteja en aquests pocs i fulgurants minuts de l’arrencada els elements dramàtics essencials i també els símbols i les seves metàfores. Aquests plans inicials semblen evocar una suite escènica que té textura de poema elegíac format a base de colors, de rostre i mans atrapat en un cos que és alhora veritat i mentida i que pren vida per a l’espectador en la pantalla. Si el dolor representa un sentiment de pena comparable al sofriment físic, que una persona experimenta per motius emocionals, el vermell del vestit de la dona esdevé un misteri obscur, probablement l’advertència d’un final o la transició d’aquest dolor a un estat de natura desconeguda.

 

 

Malgrat les diverses capes i els múltiples i heterogenis elements que conflueixen en l’engranatge de la història, la simplicitat impregna tot el relat perquè, com ha dit el mateix director més d’una vegada, en el món del melodrama, de les emocions fortes, el més simple és el més efectiu, allò més despullat, més descarnat, més sobri multiplica el seu efecte, fa més mal i arriba a l’espectador amb més força que si es presenta envoltat d’artifici. I en la construcció d’aquest relat hi ha un concepte que sobresurt sobre els altres i és el dolor. El dolor en totes les seves formes embolcalla la resta d’elements en l’elaboració d’un ritme narratiu en un monòleg sempre marcat per la bellesa. En aquest sentit, al meu entendre, hi ha dues escenes que en la més estricta simplicitat produeixen un efecte demolidor en l’espectador per la seva bellesa més crua i essencial: quan la dona esquinça el vestit del seu amant a cops de destral com a punt àlgid de la destrucció i del dolor i l’escena de l’incendi com a sublimació del seu empoderament, de la dignitat i de la seva venjança.

 

A The Human Voice, hi ha bellesa, solitud, desig, dolor i també venjança i moltes ganes de resoldre ferides pendents. Potser com en cap altra pel·lícula d’Almodóvar, s’entreveu la precisió, el càlcul i la definició en el muntatge per aconseguir un diàleg amb la imatge que transmeti el ritme adequat en cada seqüència. Per això, la textura de cada pla diu tant i cada gest és extremament mesurat.

 

 

Sens dubte l’ànima corpòria del dolor i del projecte és Tilda Swinton que planteja un personatge sobri i contingut en el gest que sembla connectar més amb la Manuela (Cecilia Roth) de Todo sobre mi madre (1999) i que s’allunyaria d’aquelles dones que expressen un dolor de pell i apassionat com la Raimunda i la Jacinta (tots dos interpretats per Penélope Cruz) de Volver (2006) i Dolor y Gloria (2019). Ara el dolor va lligat a la dignitat i la contenció i se’ns presenta nu, sense plor i sense crits. Probablement, si hi ha un dolor que pugui generar encara una ferida més profunda és aquell que es pateix en solitud i en silenci. La solitud del personatge de Tilda evoca desorientació i incomunicació malgrat estar permanentment connectada a uns airpods. Per altra banda, el desig i la dependència del personatge van estretament lligats al vertigen emocional i a la venjança. Deia Cocteau que la bellesa pot resultar dolorosa. A The Human Voice al vèrtex del concepte de dolor hi ha moments de bellesa inesperats, una bellesa que surt a la superfície a través de les múltiples capes d’aquest experiment estilístic que podria recordar un exercici de fregolisme o monòleg de transformació i que aporta a Almodóvar una nova extensió semàntica al concepte de veritat.