“I couldn’t adapt Annie Ernaux’s novel sentence by sentence, it wouldn’t have worked. The film was like an empty apartment that I had to furnish again”. Tota una declaració d’intencions per part de la directora Danielle Arbid, però a Passion Simple (2020) pot quedar la impressió que en aquesta reconstrucció de la bugada literària s’ha perdut més d’un llençol. Hélène (Laetitia Dosch) és una professora de literatura que manté una sèrie de trobades sexuals amb un misteriós jove rus (Sergei Polunin) que va conèixer durant unes vacances a Oporto.

“We make an obsession on another person based on chemical reactions. Sometimes we obsess on the person we can’t have” Sergei Polunin

Només començar, la protagonista obre l’escena amb un monòleg que definirà tot el fil discursiu de la pel·lícula: ‘Des de setembre de l’any passat, no he fet res más que esperar un home.’ L’inici és certament potent i pertorbador, llàstima que probablement ja queda tot dit en una frase. A partir d’aquí el relat avança una mica a empentes entre esperes, trucades i les successives trobades sexuals. La voluntat per il·lustrar el concepte orgànic d’obssessió potser arriba a eclipsar l’intent d’oferir un bon retrat psicològic d’Helène. Tot i així, cal destacar que la magnífica precisió en l’empremta gestual de Laetitia Dosch eleva el ritme narratiu de la pel·lícula aportant una notòria intensitat a l’hora d’explorar el terreny de les addiccions sexuals i els límits del desig. Cada petit gest mentre travessa un carrer qualsevol evoca una nova mirada del desig. La tria musical és bonica i delicada (cover de Bob Dylan ‘I Want You’ per Linda Vogel, ‘Only You’, versió de The Flying Pickets i ‘The Stranger Song’ de Leonard Cohen) i acompanya amb encert aquest trànsit emocional d’Hélène, del plaer a la desesperació. Per altra banda, el repte de muntar diverses capes al relat amb la intenció de crear una certa atmosfera de joc d’espies per al jove rus, Aleksandr (Sergei Polunin), no acaba de convèncer i, de fet, tampoc aporta gaire a l’evolució de la història.

Potser també en la resolució de la pel·lícula el desig ha fet ombra al plantejament i, finalment, en un pla més tangible el que arriba és un cicle de trobades sexuals més repetitives que eròtiques on, exploracions addictives a banda, Hélène manté un rol submís i fins i tot inconsistent que pot arribar a generar certa humiliació. Resulta interessant, però, l’espai de reflexió que obre Arbid sobre els camins paral·lels que corren el plaer i les conviccions i la possible paradoxa que pot representar que una dona culta pugui triar lliurement ‘esperar’ en una relació marcada estrictament pel sexe. El contrast entre la dona intel·lectual que representa a la universitat i el paper que juga en la relació és agitador i Arbid és ben conscient del sacseig que això pot provocar. Podríem jugar al joc?

(Estrenada al D’A i disponible a Filmin)