Les poques coses que queden en el temps de descompte de la vida d’un home que pateix un trastorn mental (Anthony Hopkins) se’ns presenten a The Father (2020) sota la seva mirada: coneixem la filla, ens endinsem a casa seva, contemplem les estances, reconeixem els seus objectes i assistim les seves obsessions. Florian Zeller sosté una peça perfecta amb un guió teatral que embolcalla una estructura d’orfebreria amb unes interpretacions sòbries i sublims. El pes narratiu recau en la visió de les restes d’un món en plena decadència i el sofriment que això produeix en l’estat emocional del malalt; tot ho veiem a través de la seva fràgil veritat, l’acompanyem en la seva confusió i en els marges permeables de les últimes traces de raó.

Tot i així, hi ha un espai de lucidesa que l’ocupa la filla (Olivia Colman), un personatge que construïm a partir dels fragments de realitat desordenada del pare i que encara aporta més patiment que la del propi malalt perquè és a ella qui li tocarà decidir quin ha de ser el final de la història. Compartim amb la filla la desesperació que sent quan tot i voler-lo ajudar se’n sent incapaç perquè la seva vida també comença a fer aigües. I arriba aquell moment salvatge i inevitable de triar entre la vida del pare i la pròpia. I en aquella última escena de solitud i absoluta devastació el consol arriba amb l’abraçada d’un estrany que retorna una tímida fe en aquell vincle que un dia es va definir com a humà.