/ A final de mes, ens enfilem al mirador i destaquem les millors vistes /
Old Joy (Kelly Reichardt, 2006)
Una road movie sobre el reencuentro de dos viejos amigos de excursión a unas aguas termales, Old Joy marca ya algunas primeras constantes de la filmografía de Kelly Reichardt: adaptación de una historia de Jonathan Raymond, el retrato paisajístico americano, y hasta la primera aparición de la labrador de la directora, Lucy (que co-protagonizaría con Michelle Williams Wendy & Lucy, y a quien iría dedicada Certain Women). La atmósfera de las montañas de Oregón les reconecta poco a poco, al tiempo que se acercan a la calidez de las aguas termales: a Mark (Daniel London) el viaje le aleja de las obligaciones (va a ser padre), del pesar de la inminente crisis del sistema intuída en esos programas radiofónicos que escucha en el coche al encuentro de Kurt (Will Oldham); éste lucha por recuperar a su amigo, imbuido en una nostalgia del pasado a la que que volver. Mark se irá dejando llevar, acercamiento que llegará a su cenit justamente en su destino. El círculo una vez completado cierra el viaje, el paréntesis del fin de semana, la despedida sin ceremonias mientras uno vuelve a las malas noticias de la radio y el otro vuelve a la búsqueda de algo sin concretar, perdido en las calles de la urbe. Cristina Peris
Yi Yi (Edward Yang, 2006)
Yi Yi ens connecta amb una història familiar que mostra les perspectives de les diferents generacions davant la vida. Tots comparteixen un element comú: cerquen un cert sentit a la pròpia experiència però sovint l’únic que troben és un buit enorme (“Visc en un gran buit, un dia rere l’altre…”). Resulta inevitable, en certs passatges, pensar també en la mirada de Tsai Ming-Liang davant aquesta incomunicació identitària en entorns urbans (remeto a la referència del meu company, Xavier Montoriol, al Mirador de Febrer). Sota l’aparent senzillesa hi ha una gran xarxa complexa sempre a la recerca d’una bellesa serena i tranquil·la. Totes les etapes existencials dels humans se’ns presenten sota la mirada observacional de Yang: la infantesa, la iniciació a l’amor, el descobriment del desig, els retrobaments, les infidelitats, el suïcidi, la vellesa més crua. I com un subtext que recorre el film trobem la solitud, que se’ns revela com a concepte omnipresent que connecta tota la trama familiar. L’isolament intern dels personatges es veu atrapat alhora en la solitud incomunicada de Taipéi en una mena de recuperació de l’esperit de les ‘simfonies urbanes’ que exploren el paisatge de la ciutat en la construcció d’un cine experiència, com diria l’Enric Ros. Yang posa un mirall davant la societat i ens recorda que “mai vivim dues vegades un mateix dia” i que, potser sovint aquesta por a viure (“cada dia és un primer cop”), fa que ens quedem amb aquella meitat de la veritat que veiem davant nostre mentre enfosquim aquella part del darrera que no volem veure ni gosem mirar. Sandra Cuadrado
[Disponible a Filmin]
Paisatge en la boira (Theo Angelopoulos, 1988)
La poètica de Theo Angelopoulos troba aquí el seu punt de màxima justesa. Entrega final de l’anomenada trilogia del silenci, Paisatge en la boira obre el camí cap a la trilogia de les fronteres a partir del periple de dues criatures, Alexandros i Voula, a la recerca del seu pare, de qui tan sols saben que viu a Alemanya. En una successió de trens, paisatges desolats i encontres diversos, els dos germans tracen un camí tan incert com la seva destinació que els durà a créixer per força, entre esquitxos d’horror i de bellesa. La figura del pare absent –una incògnita, un miratge– recull l’ambigüetat essencial de tota trajectòria humana; busquem, a les palpentes, sense saber gaire què. Xavier Montoriol