A les acaballes de l’estiu, altre cop aquest deliri febril que és Venècia: una ciutat que sembla improvitzar-se a cada cantonada, que sembla néixer a cada pas, i que s’omple durant uns dies de les reverberacions de tantes i tantes pel·lícules. Si, poc a poc, la Mostra es converteix en una cita anual, i tornes als mateixos racons, i refàs les petites rutines, aquests dies de setembre esdevenen un punt de referència a partir del qual mesurar el temps.

L’any passat escrivia: “Desbordado por el exceso de imágenes, que me empujaba a ver mi entorno casi como una ficción más, el cartel [Time/Space/Existence] me parecía un centro de gravedad, un punto de encuentro para tantas visiones dispares.” Avui és al revés: persegueixo de sala en sala alguna imatge que m’expliqui la ciutat i la gent que s’hi passeja. Revelacions minúscules que escriguin un nou centre de gravetat. Al cap i a la fi, el cinema no funciona tan sols com a mirall: també ens ensenya a pensar i a veure el món, a construir la mirada.

Potser per això és adient ensopegar un curtmetratge com Condor (2019) a la primera jornada. Es tracta d’una peça experimental firmada per Kevin Jerome Everson que, a través del seu caràcter elusiu, ens empeny a reflexionar sobre la naturalesa de les imatges. Consta d’una sola escena, de construcció lenta: un eclipsi solar, reduït a un joc de llum i d’ombres, que el soroll de fons de les onades i aquest títol enigmàtic expandeixen en múltiples direccions i fan difícil de situar. A banda de l’obertura a càrrec de Jerome Everson, cineasta ja consagrat, la sessió de curtmetratges en competició –aquest laboratori de noves veus, de mirades en formació– ens va dur ben poques promeses. D’entre un seguit de propostes erràtiques s’imposa amb força Sand (Morae, 2019). La coreana Kim Kyungrae traça amb ben pocs elements un esquelet narratiu impecable, capaç de generar una gran tensió a partir de situacions senzilles però plenes d’ambigüetat, i es pot permetre, malgrat la brevetat del metratge, una evolució lenta, plena de silencis on ressona la cadència de Hong Sang-soo, perquè el pes del curmetratge reposa en tot allò que queda implícit.

Passem a veus ja consagrades que ens parlen de maternitat, de paternitat, i exploren una sèrie de problemàtiques que se’n deriven. És el cas de Noach Baumbach i la seva crònica d’un divorci a Marriage Story (2019), encapçalada per Adam Driver i Scarlett Johansson. El cineasta encara els seus personatges a la fredor d’un sistema que els aboca gairebé per inèrcia a bufets i tribunals, un món de caricatura on imperen la manipulació i els relats falsos, i que basa els seus mecanismes en una escalada de tensió per la lluita de la custodia del fill que tan sols deixa rere seu terra cremada. Sense estalviar-se les dureses del procés, Baumbach manté el pols a aquest món despersonalitzat d’oficines: la comèdia alleugereix el to, el relat s’omple de fissures per on s’escolen restes d’amor –o de tendresa– i les batalles legals s’exorcitzen a través de la caricatura. Els moments més brillants són els de recolliment, de silenci, quan l’evidència s’obre camí sense paraules, malgrat que Baumbach no té complexes a l’hora de recalcar les coses, i ja li queda prou bé. Un últim apunt: Adam Driver interpreta Being Alive en una escena on fa palesa una gran habilitat per conjugar música i interpretació, deixant que les emocions es filtrin a través de petites inflexions de veu. Estem a punt per veure’l cantar les cançons de Sparks al nou musical de Leos Carax.

A Madre (2019) de Rodrigo Sorogoyen, les complexitats de la maternitat giren al voltant d’una absència: la del fill, desaparegut en una platja de França després que el seu pare el deixés sol. El cineasta espanyol expandeix aquí un curt homònim de 2017 que, de fet, és el que obre la pel·lícula: una pla seqüència poderosíssim que converteix, amb una sola trucada, una escena quotidiana en un infern. Deu anys després, a la platja on el seu fill va desaparèixer, Elena coneix Jean, un adolescent francès. Sorogoyen parteix d’aquesta situació per explorar les ambigüitats d’una relació que oscil·la entre la maternitat i l’erotisme, bastida damunt de contradiccions irresolubles que apunten a una sola certesa: les ferides no es tancaran fins que el buit s’ompli. Madre es desclou amb fermesa i explora sense complexes terrenys irracionals. Ho fa guiada per un bon pols narratiu i a través d’una càmera que es revela com a presència i artifici a parts iguals, tant pels moviments com per les composicions en format anamòrfic. No obstant, una ombra plana damunt seu, i és que la pel·lícula no torna a assolir la concisió i la potència del segment inicial, és a dir, del curt que ja s’havia presentat.