Sole (2019) és la història d’una transformació lenta però inexorable. L’ópera prima de Carlo Sironi, presentada l’any 2019 a la secció Orizzonti de la Mostra de Venècia, aborda el tema de la maternitat subrogada a partir de la història de Lena, una jove polonesa que arriba a Itàlia per vendre la criatura que duu al ventre, i Ermanno, nebot dels pares adoptius i peça clau per a esquivar les barreres legals del sistema. Durant les darreres setmanes d’embaràs, Lena i Ermanno hauran de conviure, simulant ser parella, conjugant dues soledats estanques a la deriva dels dies. Filmada en 4:3, la pel·lícula proposa un exercici formalista de contenció paral·lel a la profunda apatia que governa la vida dels personatges. Els enquadraments són senzills, estudiadíssims però defugint sempre la bellesa; els colors, deslluïts, suggereixen un vincle camaleònic entre les ànimes desorientades de la parella accidental i els interiors de clíniques, pisos i locals on transcorre gairebé sempre l’acció. Els exteriors són escassos, i quan Sironi filma el mar, malgrat la força vital del trencar de les onades, …

De Vitalina Varela (2019) se n’ha dit tanta cosa aquestes darreres setmanes, i alguna de tan encertada, que aviat vaig abandonar la idea d’escriure’n res, malgrat la profunda impressió que em va causar el segon visionat a la Filmoteca. El primer havia tingut lloc a principis d’estiu en un menjador de Barcelona: a recer de la treva de juny, i amb la lleugeresa de les primeres nits de calor, vam projectar els clarobscurs de Pedro Costa damunt un llençol blanc que havíem fixat a la paret amb esparadrap. Ja des de llavors, diverses idees em rondaven pel cap; quan vaig llegir el text que l’Ignasi Franch li dedicava a Transit, una resposta va començar a prendre forma dins meu a partir de les inquietuds que vaig trobar-hi exposades. (L’Ignasi va guiar els meus primers passos en el món de la crítica, i durant tres o quatre setmanes emocionantíssimes vaig pensar que encara m’hi dedicaria: vocació una mica més longeva que la d’esdevenir urbanista i una mica menys que la de solcar els rius d’Europa a …

Permítanme, estimado ¿público?, ponerme un poco personal. En una entrada de mi antiguo blog con fecha de enero del 2006, escribí, en una lista de cosas que tenía por hacer, la siguiente frase: -Conseguir Veronica Mars, Sports Night y el Daily Show ése. Fue a principios de enero de aquel año cuando se anunció que Jon Stewart presentaría los Oscar, y yo, que tenía una ligera idea de quienes eran los nombres del late show americano (Letterman los había presentado en 1995), decidí zambullirme en Youtube a investigar. Poco imaginaba entonces que aquel anuncio, y “el Daily Show ése”, me abriría la puerta al mundo de los “Even Stevphen”, a la compostura que Stephen Colbert (no su personaje) perdería muy pocas veces, a una mítica cena de corresponsales nunca superada, y en definitiva una serie de momentos que llegué a recopilar e incluso hasta subtitular (vídeos ya tumbados, gracias Viacom!), en una web de poco recorrido creada a 6 manos. Por aquel entonces yo ya llegaba tarde al fenómeno (Colbert y Steve Carell habían dejado el …

En pleno revival de los que repetimos The West Wing (o la empiezan ahora), debido a su incorporación al catálogo de Amazon, llega a Netflix El juicio de los 7 de Chicago, escrita y dirigida por Aaron Sorkin. La película recrea el momento en el que, tras la recién investidura de Nixon y la nueva fiscalía que designa (la anterior rechazó hacerlo), ésta decide aplicar una ley creada expresamente en el sur contra el activismo negro, y acusar de conspiración a 7, inicialmente 8, de los líderes de varios grupos activistas que se enfrentaron a la violencia de la policía en los disturbios de 1968 durante la convención demócrata, en una manifestación contra la guerra del Vietnam.  Sorkin, admirador de guionistas como Paddy Chayefsky (Network, 1976) y cuyo mentor fue William Goldman (All the president’s men, 1976), sabe utilizar los ingredientes clásicos en la tradición del subgénero de juicios de forma inteligente, a un ritmo endiablado que hace que no apartes los ojos de la pantalla. Un eléctrico montaje de 7 minutos da el pistoletazo de salida al film, en …

Des de la primeríssima imatge –un picat mandrós i estèril–, Rifkin’s Festival s’instal·la en un principi de capvespre que ja no abandonarà. Woody Allen fa vida en aquesta hora daurada des que un servidor té edat d’anar-lo a veure al cinema: en té prou amb quatre ingredients per a desplegar una trama àgil on tot plegat pren un regust agredolç. Com qui no vol la cosa, entre crisis matrimonials i aventures, els personatges s’enfronten a les seves pors i en surten amb una lliçó de vida. La nostàlgia és lleugera i el paisatge, bonic. Podríem parlar dels tantíssims homenatges que travessen la pel·lícula –de Welles a Truffaut, passant per Bergman i Godard–, i preguntar-nos què n’hi ha quedat, a Allen, d’aquests grans mestres que tant admira, i que aquí invoca des d’una intertextualitat purament lúdica, sense forma ni objectiu; podríem comentar la dicotomia eterna entre l’atemporalitat d’un Art en majúscules –desgranat en incomptables al·lusions a Shakespeare, Michelangelo, Fellini, Joyce o Dostoievski– i la vacuïtat d’un cinema purament comercial, un debat ple d’ironia (es pot plantejar …

El director francès Christophe Honoré presenta en aquesta nova pel·lícula sobre l’amor i els records del passat la història d’una dona, Maria (Chiara Mastroianni), que decideix deixar el seu marit, Richard (Benjamin Biolay), després de vint anys de matrimoni. Fi del primer acte. Cau el teló, es fa fosc i veiem París de fons. La dona travessa el carrer i s’instal·la en un habitació d’hotel just davant de la seva antiga casa. Des d’aquest nou escenari, la protagonista revisarà el seu historial d’amants (començant per la versió jove del seu recent exmarit abandonat), i, a manera de flâneur, observarà com continua la vida a la finestra del davant. Aquesta comèdia romàntica que va inaugurar el Festival D’A és un assaig dialèctic sobre l’amor, la lleialtat, el sentiment de culpa i potser també sobre els límits fantasiosos de la monogàmia. La cinta, que té molts fils de complicitat amb la nouvelle vague (hi ha escenes que semblen recordar l’habitació que compartien Jean Seberg i Jean Paul Belmondo a À bout de souffle, Jean-Luc Godard 1960), es …