La història d’Una ventana al Mar (Miguel Ángel Jiménez, 2019) la coneixem a través de la María (Emma Suàrez), una dona de 55 anys a qui recentment li han diagnosticat un càncer i que decideix fer un viatge a Grècia amb unes amigues que li canviarà la vida i sobretot la seva actitud davant la malaltia. La pel·lícula se sosté en ella, una Emma Suàrez immensa que es fa seu el personatge i que projecta amb la mirada i els silencis el trànsit interior i revelador d’una dona que en l’etapa final de la seva vida decideix per fi viure lliurement. Deia Emma Suárez, a la presentació de la cinta al BCN Film Festival, que li agradaria que els espectadors acompanyessin la María en aquest viatge interior per entendre aquesta acceptació de la mort com una via per viure intensament les últimes decisions de la vida. I és en aquest pla conceptual on progressa la força de la història; una pel·lícula que es presenta senzilla i honesta, probablement sense cap objectiu de transcendir, però amb el propòsit d’obrir la porta a la reflexió sobre un discurs que pot aportar altres mirades possibles sobre el dol, amb dubtes i contradiccions però amb esperança i sobretot sense prejudicis.

La major part de la pel·lícula té com a localització l’illa grega de Nisyros i aquest paisatge és omnipresent en la història. El silenci, la llum i la visualitat marquen el ritme i el llenguatge narratiu de la cinta i ajuden a emfatitzar el to emocional del relat sempre des de la contenció i evitant textures estridents. Així, els espais naturals de l’illa connectats amb llargs silencis semblen il·lustrar l’itinerari intern que fa la Maria en aquest procés d’acceptació de la malaltia, un canvi que l’empeny a deslliurar-se de tot allò que la lliga al passat per viure amb llibertat aquesta última etapa al costat de Stefanos (Akilas Karazisis), un pescador solitari d’esponges que intenta gestionar també un substrat dolorós. Dos personatges que creen un vincle en un moment incert de les seves vides i que potser sense saber-ho es necessiten. La rèplica ve de la mà del seu fill, Imanol (Gaizka Ugarte), un personatge complexe que Ugarte defensa amb un retrat commovedor sobre el vertigen de sentiments que un fill pot sentir a l’hora d’intentar trobar un encaix entre les contradiccions internes i el respecte per la decisió de la seva mare.

I després hi ha la història darrere la història. El guió va néixer com a María y el volcán, durant el camí va ser Sumendia i ha arribat  a les pantalles com Una Ventana al Mar. Després de mesos i mesos d’espera, quan finalment el 2 d’octubre s’estrena a sales coincideix amb pel·lícules com Falling (Viggo Mortensen, 2020) i Rifkin’s Festival (Woody Allen, 2020) i malgrat tot aquest context d’espera i confluències imprevisibles, el viatge de la María a Nysiros troba el seu lloc als cinemes i es manté. I aquest recorregut a la fosca de Una ventana al mar fins a la projecció a sales, que, de fet, és una anècdota, podria esdevenir categoria del moment actual que viu el cinema, de com les estrenes es van endarrerint mesos o anys i com els projectes petits de vegades no arriben a les sales perquè en l’atomització de la cua per les estrenes, les grans produccions acaben invisibilitzant peces pressupostàriament més discretes. I per això, potser a l’hora de triar què anem a veure al cinema és moment també de ‘saber mirar’ i acostar-se a històries senzilles com el viatge de Una Ventana al mar, perquè probablement també són dones com ella, com la María, les que una tarda qualsevol van soles al cinema i contribueixen amb la seva entrada a mantenir una setmana més en sales un projecte com aquest.