“A bridge between reality and imagination must be built.” Al 1992, el director Patrick Keiller va filmar Londres sota el punt de vista d’un personatge imaginari anomenat Robinson (manllevant el nom de l’omnipresent Daniel Defoe) que, a manera de flâneur, observava la ciutat mentre connectava geografies literàries amb els circuits urbans més marginals. El resultat d’aquest experiment va ser, London, una mena de dietari visual londinenc en format de documental, que es va publicar l’any 1994.
La cinta captura de manera pausada el moviment constant de la ciutat fent èmfasi sobretot en tots aquells espais de silenci que han quedat immbolitzats en substrats històrics amagats en edificis i carrers: vivendes de poetes, vistes que van inspirar pintors en les seves obres i tot això amb una finestra de fons que batega amb els atacs de l’IRA i una societat anglesa en ple declivi amb un estrenat John Major al poder.
Robinson s’endinsa en els escenaris urbans i mentre retrata les múltiples capes de la ciutat, experimenta un viatge en el temps a través de l’estranya coexistència de dos universos: una ciutat que ofega protagonistes quotidians i on les hores es paguen a 3 lliures en un caixer del Tesco i un altre món que transcorre en paral·lel on s’evoca la individualitat, l’art, la creativitat i els itineraris literaris d’autors com Defoe, Austen, Rimbaud i Apollinaire. I aquesta trama que connecta el dos móns ens arriba desfilada a través d’un narrador (Paul Scofield) que posa veu al relat a partir de les converses que manté amb el personatge imaginari.
En aquest retrat de la ciutat com a escenari d’esplendor i també de la duresa es podrien intuir certs vincles amb documents històrics com Un mundo mejor (King Vidor 1927) o les simfonies urbanes (Berlin Walter Ruttmann 1927; Man with a Movie Camera Dziga Vertov 1929) i és que en tots ells hi ha alguna cosa de relat social amb un interès comú per la ciutat, com a espai de modernitat i també de decadència. Ciutats que esdevenen alhora un espai d’obstacles i oportunitats i on l’individu intenta sobreviure fràgilment entre la multitud.
‘There is no town in the world which is more adapted for training one away from people and training one into solitude than London’ (Alexander Herzen)
Tornant a London, és interessant també destacar com Keiller a través de Robinson vol oferir un lloc a aquelles individualitats que potser mai apareixeran prou referenciades però que mereixen un espai al costat dels grans creadors. És el cas de l’exiliat rus Alexander Herzen, un personatge que exposa el seu vincle amb la ciutat a partir del seu pensament, el silenci i la solitud. Herzen és un personatge volgudament rescatat de la desmemòria. El seu llegat com a pensador ha passat força desapercebut en l’herència col·lectiva, però Robison el vol reivindicar al mateix nivell de figures literàries com Baudelaire o Verlaine i d’alguna manera salvar-lo de l’oblit que pot acabar imposant la multitud.
‘In Robinson’s nostalgia, London was a fragment of a Golden age, a utopia and he contemplated it for hours’. ‘The true identity is in his absence, in this alone, it’s truly modern’.
Nostàlgia i solitud. Són dos conceptes que resulten indestriables quan es parla d’aquesta ciutat. I com evoca Robinson a la cinta, possiblement Londres sigui la ciutat més insociable del món, però això tant és, perquè aquesta dosi concentrada de solituds i silencis no se sap ben bé com ni perquè però acaba generant una agradable i addictiva sensació de nostàlgia. Això mateix em ressonava cada dia, allà al 2004 quan durant uns anys vaig viure en aquesta ciutat, a la carretera de Camden a prop de la presó de dones de Holloway Road i sentia que aquell aïllament voluntari també m’estava empresonant a mi. En veure la cinta, reconforta comprovar que aquesta mateixa sensació de solitud altres la van sentir abans i, probablement, altres la sentiran en el futur quan convisquin amb aquesta ciutat. I més endavant te n’adones que la solitud que emmagatzemes en un lloc és transportable i pot ser molt útil temps després i així, quan aquella mateixa sensació d’isolament torna, com ens està passant ara, en un altre espai i un altre temps, ja et sents preparada per habitar-la en el pitjor dels confinaments.
[Disponible a Filmin]