El director francès Christophe Honoré presenta en aquesta nova pel·lícula sobre l’amor i els records del passat la història d’una dona, Maria (Chiara Mastroianni), que decideix deixar el seu marit, Richard (Benjamin Biolay), després de vint anys de matrimoni. Fi del primer acte. Cau el teló, es fa fosc i veiem París de fons. La dona travessa el carrer i s’instal·la en un habitació d’hotel just davant de la seva antiga casa. Des d’aquest nou escenari, la protagonista revisarà el seu historial d’amants (començant per la versió jove del seu recent exmarit abandonat), i, a manera de flâneur, observarà com continua la vida a la finestra del davant.
Aquesta comèdia romàntica que va inaugurar el Festival D’A és un assaig dialèctic sobre l’amor, la lleialtat, el sentiment de culpa i potser també sobre els límits fantasiosos de la monogàmia. La cinta, que té molts fils de complicitat amb la nouvelle vague (hi ha escenes que semblen recordar l’habitació que compartien Jean Seberg i Jean Paul Belmondo a À bout de souffle, Jean-Luc Godard 1960), es mou amb agilitat entre un guió analític i una delicada posada en escena gairebé teatral que té un dels seus punts forts en una estètica acolorida i molt acurada. Sembla una proposta interessant fins que deixa de ser-ho. Ho té tot per reeixir: el format a l’italiana amb textures surrealistes és agosarat, la història a través del personatge de Maria que interpreta Chiara Mastroianni (per cert, brillant!) arrenca amb molta força i desplega grans expectatives, però en algun moment tots aquells elements tan cuidats s’escolen enmig d’un gran joc d’artificis i gosaria dir que la irrupció sobtada en aquella atapeïda habitació de Charles Aznavour cantant Désormais hi té alguna cosa veure.
A favor de la pel·lícula cal destacar que aquesta idea de l’amor que es reconstrueix des del passat, es retrata amb encert i es presenta en la trama com un joc discursiu en què hi apareixen fantasmes del passat embolcallats amb desitjos nostàlgics. Probablement, però, hi sobra pirotècnia i quan al final arriba el punt àlgid i sona How deep is your Love? (The rapture) intentes amb ganes reconnectar amb la pel·lícula, però com sovint passa amb l’amor, ja és massa tard.