Des de la primeríssima imatge –un picat mandrós i estèril–, Rifkin’s Festival s’instal·la en un principi de capvespre que ja no abandonarà. Woody Allen fa vida en aquesta hora daurada des que un servidor té edat d’anar-lo a veure al cinema: en té prou amb quatre ingredients per a desplegar una trama àgil on tot plegat pren un regust agredolç. Com qui no vol la cosa, entre crisis matrimonials i aventures, els personatges s’enfronten a les seves pors i en surten amb una lliçó de vida. La nostàlgia és lleugera i el paisatge, bonic.

Podríem parlar dels tantíssims homenatges que travessen la pel·lícula –de Welles a Truffaut, passant per Bergman i Godard–, i preguntar-nos què n’hi ha quedat, a Allen, d’aquests grans mestres que tant admira, i que aquí invoca des d’una intertextualitat purament lúdica, sense forma ni objectiu; podríem comentar la dicotomia eterna entre l’atemporalitat d’un Art en majúscules –desgranat en incomptables al·lusions a Shakespeare, Michelangelo, Fellini, Joyce o Dostoievski– i la vacuïtat d’un cinema purament comercial, un debat ple d’ironia (es pot plantejar de cap altra forma?) que, d’altra banda, sembla interessar genuïnament al director d’orquestra. Però l’aire de lleugeresa que amara la pel·lícula convida a deixar de banda aquests temes farragosos i dedicar els nostres esforços a quelcom menys ambiciós: per exemple, a cantar les excel·lències d’uns sucs de taronja capaços d’eclipsar el propi Wallace Shawn. I és que a les terrasses de San Sebastián s’hi serveixen uns sucs preciosos, densos, plens de capvespre, uns sucs que condensen aquell aire de la tarda quan es vincla sota el pes de les hores ja viscudes i promet, no obstant, la incògnita de la nit; uns sucs rodons, espessos, sense polpa però amb solatge, sucs sencers i inequívocament taronges que acaricien la gola i l’allisen d’un sol glop. I així amb tots els colors de totes les coses. Rifkin’s Festival està passada pel filtre d’Instagram més perfecte que heu vist mai.

Si fa no fa, així és la vida a les pel·lícules de vellesa d’Allen. A llargmetratge per any, la qualitat oscil·la perillosament, i frega a vegades els límits de la desinspiració –sobretot si filma a la península. Una gran virtut se li ha de reconèixer: ha abandonat tota pretensió pel camí, i en aquest punt és ben sincer. Deuen ser escasses les ocasions en què cineastes de renom s’han lliurat al pur diletantisme i han posat a disposició del gaudi voluble de mitja tarda la precisió formal adquirida amb els anys. A vegades, els astres s’alineen i la pel·lícula s’empassa com una glopada de suc de taronja. D’altres vegades –és el cas– queda el consol d’haver contribuït minsament a mantenir obertes les sales.