Cau la nit a Brussel·les, i una sala d’estar va perdent la llum fins a quedar a les fosques. La imatge és senzilla i eficaç: captura l’espai, i captura el pas del temps en l’espai. Implícit en els objectes –un sofà, una alfombra, una taula, un televisor, un cossi ple de roba– hi ha el rastre de les persones que habiten l’espai. Una veu en off es demana en un xiuxiueig: “Si de sobte un estrany vingut de qui sap on entrés en aquesta sala, què hi veuria? Què hi sentiria?”
La pregunta interpel·la directament la naturalesa del cinema, i Bas Devos sap que la resposta passa per la qüestió estètica. Des del seu debut Violet (2014), i especialment en l’anterior Hellhole (2019), Devos ha anat consolidant un dispositiu formal propi des d’on abordar els eixos centrals de la seva obra: els espais urbans i les formes d’ocupar-los. Ghost Tropic (2019) ens passeja de nou pels escenaris nocturns habituals, improvitzant una ciutat fragmentada, inconnexa i fantasmal. La Brussel·les de Devos és porosa i plena d’angles, d’una foscor gairebé constant puntejada de finestres il·luminades que emmarquen retalls de vida, i filmada sovint des de perspectives àmplies que recontextualitzen la vida de l’individu en el marc inabastable de la capital. Aquí, l’anem descobrint rere les passes d’una dona que, sortint d’un torn tardà en una empresa de neteja, s’adorm al metro i es desperta a final de línia, a l’altra banda de la ciutat. Sense diners per agafar un taxi, i amb l’autobús nocturn fora de servei, emprèn un llarg camí de tornada que l’acostarà als altres éssers que ronden la nit.
Vista així, l’obra de Devos podria ser una peça més en la llarga baula d’espectadors nocturns que sorgeixen amb l’eclosió de les grans ciutats. No obstant, el vagareig ociós de Restif de la Bretonne o l’actitud contemplativa del flâneur són substituïdes aquí per un objectiu de caràcter funcional (el retorn a casa sortint de la feina), primera base d’un plantejament que és polític per naturalesa. La protagonista de Ghost Tropic és una dona musulmana resident al barri de Molenbeek, famós per la diversitat cultural que s’hi desplega i, des dels atemptats terroristes del 2017 a París i Brussel·les, centre de múltiples debats polítics. Aviat es fa palès que Devos és un cineasta polític en la mirada i no en el discurs. Observa, enregistra, testimonia: la ciutat, els habitants, els fràgils vincles que es fan i es desfan.
Les imatges de Ghost Tropic traspuen un misteri inherent a la nit, invocat a través d’una càmera que es perfila com a presència a través d’angles o moviments enigmàtics. Una certa ambigüitat recobreix totes les coses en aquestes hores imprecises de la matinada on la salvació podria ser una casualitat, un desig, o bé el gest imperceptible d’un espectre; però el somieig no fa perdre mai de vista la realitat sociopolítica indestriable de la ciutat, i el pes recau sempre en l’única certesa que travessa la nit: les breus aliances que relliguen momentàniament les vides, el compromís que neix d’un espai compartit. Sense contradir la naturalesa isoladora de les grans ciutats, Devos obre escletxes per al contacte i la solidaritat.