Una pel·lícula com Les naufragés de l’île de la Tortue (1976), feta per un cineasta —Jacques Rozier— que va créixer sota el signe del cinema clàssic i va presenciar-ne la desintegració en els seus anys de joventut, s’alimenta de la fèrtil tensió entre aquesta època daurada del cel·luloide —per a Rozier, és de suposar, fortament vinculada a l’imaginari de la infància— i els camins de la modernitat cinematogràfica. En el títol hi ressona la vaga promesa d’una pel·li de pirates, i en certa manera ho és; però ara els pirates s’apleguen sota la bandera del capitalisme i són una colla d’emprenedors de pa sucat amb oli que treballen per una trista agència de viatges. Jean-Arthur Bonaventure (Pierre Richard), una mena de revers còmic de l’Aguirre (1972) de Herzog, capitaneja una expedició turística que promet una “experiència Robinson Crusoe” en una illa deserta del Carib. Aviat, les expectatives del grupet d’aventurers xoquen de ple amb la realitat: l’illa deserta —que ni tan sols és l’Illa Tortuga, un nom que invoca històries de bucaners— està habitada i …

[Aquest text de Glauber Rocha fou publicat originalment a O CRUZEIRO l’any 1968]   Vaig conèixer Jean Renoir l’any passat, a Montréal, durant l’Expo-67. Per una feliç coincidència, ambdós érem membres del jurat del Festival de Cinema Canadenc. La feina començà, de fet, abans de l’arribada de Renoir, que venia de Los Angeles. Havia perdut la maleta a l’aeroport. La seva salut se’n ressentí. Vam rebre instruccions del director del Festival: començar sense el mestre. Érem en un cinema de barri mirant un documental quan el gerent vingué a avisar-nos que monsieur Renoir havia arribat. Vam interrompre la projecció, i l’escultor canadenc Richard Lacroix, també del jurat, es preparà, visiblement nerviós, per rebre el mestre. El jurat estava format per gent jove dels Estats Units, de Canadà, d’Itàlia. Per a tots nosaltres, veure Renoir era una experiència emocionant. Mentre Lacroix es precipitava cap a la porta del cinema, jo m’encongia a la butaca, intimidat. Vaig veure emergir la silueta de cap blanc, acompanyat de la dona. Lacroix ens presentà: Mr. Chapman, documentalista canadenc, Beryl Fox, cineasta …

D’Ostende a Trenque Lauquen, les ficcions desbordants de Laura Citarella semblen brotar sempre d’alguna petita ciutat de la província de Buenos Aires. Invariablement, n’adopten el nom: Ostende (2011), Trenque Lauquen (2022) esdevenen títols d’una suggerència opaca, com enigmes a resoldre. Laura, interpretada per l’actriu Laura Paredes, és el denominador comú que recorre aquesta cartografia fantàstica. Podria ser que es tractés d’un mateix personatge –diversos articles apunten que Trenque Lauquen es plantejava, si més no d’inici, com una seqüela d’Ostende–, tot i que en el fons no importa massa. Ella és la porta d’entrada a un misteri que es presenta com un lleuger decalatge en la realitat: primer, fent el paper d’observadora externa que elucubra teories improbables; després, endinsant-se en les intrigues fins a desaparèixer en l’ull de l’huracà. Citarella és hereva d’una tradició que, en el cinema, es remunta fins als serials de Louis Feuillade –Trenque Lauquen, com una progressió desfermada d’Ostende, n’adopta l’extensió episòdica–, els quals deriven, al seu torn, dels fulletons del segle XIX. La multiplicació de les línies narratives n’és una característica …

Si feu un google ràpid, veureu que la Place Vendôme de París s’ha convertit, aquesta darrera dècada, en zona predilecte dels atracadors d’alta volada. Les raons no cal buscar-les gaire lluny: sota les voltes de la plaça s’hi apleguen les marques de primera línia: Rolex, Channel, Louis Vuitton, Bulgari… la llista és llarga. L’única vegada que l’he trepitjada, cap allà a dos mil catorze, restauraven la columna. No recordo tenir-hi cap interès especial, i la bastida no devia ajudar-hi gaire. Altres passavolants s’hi entretenien, jo vaig passar de llarg. Fet i fet, hi ha tantes ciutats com ulls que se les miren. Aquestes aproximacions a l’espai, que són personals i intransferibles, es barregen amb els fantasmes de l’imaginari col·lectiu. Literatura i cinema s’han ocupat de cartografiar extensament ciutats com París, on el paisatge urbà és indestriable de les elaboracions artístiques. L’espai referencial i el text ficcional es condicionen mútuament. Diversos articles apunten els precedents de la Place Vendôme. Hi ha registres de l’assalt a una joieria el desembre de 1960 i de l’atracament d’un banc …