Quan les hores se’m comencen a confondre en algun punt de l’oceà, miro un cop més per la finestreta i després encenc la pantalla. Poc avesat als vols transatlàntics, encara conservo un deix d’il·lusió infantil pels avions amb pantalla, si bé costa d’imaginar unes condicions de visionat més deficients. Se’m fa impossible dormir en les dotze hores que dura el vol, i així encadeno tres pel·lícules que potser no hauria vist en altres circumstàncies: The Amazing Spiderman (Marc Webb, 2012), Last Night in Soho (Edgar Wright, 2021), The Green Knight (David Lowery, 2021).

D’entrada, em fa gràcia una coincidència banal entre les dues primeres: en alguna escena qualsevol, tant Peter Parker com Ellie Turner atonyinen un despertador gairebé idèntic que, amb un bip metàl·lic molt irritant, anuncia les vuit del matí. Potser és aquest primer detall que em porta a observar una altra coincidència, segurament més significativa: els plans zenitals. Es dibuixa una rima atzarosa entre l’Emma Stone apartant el paraigües per mirar el cel i la Thomasin McKenzie estesa en un carrer del Soho, també sota la pluja. De seguida em ve a la ment una escena de The Square (Ruben Östlund, 2017) en què el protagonista rebusca entre la brossa enmig d’una tempesta en pla zenital. Recordo l’escena perquè em va fer rumiar força què podia voler dir un pla com aquell: si no s’estava obrint de sobte, des del pla formal, la possibilitat d’un Déu que la descreença i el cinisme negaven en la trama. Quan veig que també David Lowery se suma a la festa filmant a vista d’ocell –de dron?– un sir Gawain abatut enmig del bosc, no puc evitar preguntar-me quina mena de decisions hi ha darrere d’un angle tan poc accidental com aquest.

Més endavant, sota les ordres d’Edgar Wright, la càmera fa un gir de cent vuitanta graus i deixa el Soho cap per avall, i recordo una conversa de fa temps amb una amiga, que em deia que aquesta mena de plans s’estaven posant de moda i que no els trobava cap sentit. Llavors jo no n’havia ensopegat mai cap; ara penso que n’he vist un de semblant, encara no fa una hora, a The Amazing Spiderman –allà, en els canvis d’angle constants que porta el salt al buit entre edificis; aquí, potser, per tensar encara més la imatge en correspondència amb l’estat anímic de la protagonista. Però alguna cosa en aquesta miríada de recursos que depassen l’ull humà comença a semblar-me més aviat arbitrària.

El pensament se me’n va de nou cap als plans zenitals. En el fons té un no-sé-què d’enigmàtic, el món vist des del cel. De tant en tant, la mirada em fuig de la pel·lícula cap a la finestreta, i veig retalls de núvol en la fosca, estrelles, la lluna. En un moment determinat, em passa que a The Green Knight algú diu: “al món hi tenen cabuda tota mena de misteris” tot just quan jo he descobert les Açores plantades enmig de l’oceà, una silueta de llums que separen la terra de la fosca: el cinema se’m fa petit en aquell instant, i la vida immensa.

Però torno cap al visionat. Malgrat el brogit de les turbines i els auriculars de pa sucat amb oli, la tripulació s’hi esforça i fa gala d’un sentit exquisit del tempo dramàtic: ben bé quan el Cavaller Verd alça l’espasa i en Dev Patel, que parava la nuca, crida un moment!, l’emissió queda interrompuda per un missatge que deixa en suspens la integritat del coll reial: Por favor, abróchese el cinturón. A la penúltima escena, quan finalment s’obre la porta que trenca la penombra de la cambra del rei, s’encenen llums tènues a cabina, dibuixant una continuïtat entre ficció i realitat. A l’instant mateix en què la darrera imatge deixa pas als crèdits, els llums s’encenen del tot. Sembla ben bé que una mà invisible hagi estat vetllant per acostar-me, tant com sigui possible, aquesta pantalleta d’avió a l’experiència del cinema.