All posts filed under: Actualitat

The Girl and the Spider

El plànol d’un apartament: quatre estances buides, una tela blanca on pintar-hi el principi d’una nova etapa. La Lina ha deixat el pis que compartia amb la Mara, i en aquesta intersecció hi ha coses que acaben, d’altres que comencen, i també tensions que es perpetuen subterràniament. De seguida, l’apartament buit s’omple de cossos que feinegen amunt i avall, dibuixant la coreografia complexa d’una mudança que s’estendrà tot el metratge: amics, parents, operaris traginen capses, mobles, creuen converses i mirades. De manera semblant, el plànol es va omplint de dibuixos, arrugues, taques de cafè, que van connotant l’espai. El ritme segueix sempre el moviment, el tempo ve marcat per les entrades i sortides, i el muntatge és dirigit sovint per la mirada. Gairebé tot el que es diu és vist, és sentit, és escoltat. Damunt aquest seguit de trajectòries entrecreuades que esborren constantment els punts de referència resulta senzill projectar-hi la imatge d’una teranyina que, poc a poc, va sent teixida. Podríem dur fàcilment la metàfora de la teranyina cap a l’estructura de la pel·lícula, …

Schrader, Isaac - The Card Counter

Schrader, audiencias y nostalgia

Llevo un tiempo pensando en lo que dijo Paul Schrader en una entrevista con motivo del estreno de First Reformed en 2018. Básicamente, que las audiencias le habían dado la espalda al cine adulto: Schrader explicó que en el apogeo del Nuevo Hollywood había un equilibrio entre el público que quería que las películas exploraran y se comprometieran con los temas sociales y políticos del momento y las películas que ofrecían al público precisamente eso. “Mucho de lo que ocurría en el mundo tenía a la gente consternada: los derechos de la mujer, los derechos de los homosexuales, la liberación sexual, la liberación de las drogas, la lucha contra la guerra”, dijo Schrader. “Todas estas cosas estaban unas encima de otras y la gente recurría a las artes, concretamente al cine, para saber qué debíamos sentir al respecto…”. ‘Bob & Carol & Ted & Alice’ (1969) sobre el intercambio de esposas, y ‘Coming Home’ (1978) sobre los veteranos de Vietnam, ‘An Unmarried Woman’ (1978) sobre la liberación femenina”. Culpar a la audiencia no suele ser …

El mirador (abril 2022)

/ A final de mes, ens enfilem al mirador i destaquem les millors vistes / Un rostro en la multitud (A face in the crowd – Elia Kazan, 1957) Tan relevante ahora como el día de su estreno, Un rostro en la multitud narra el descubrimiento, auge y caída de un charlatán populista y manipulador al que descubre en la cárcel una ambiciosa productora de radio (y es la primera que cae bajo su hechizo). Después de que la sociedad le ponga en un pedestal por su “autenticidad”, tan falsa como viejo es el truco de los medios publicitando a todo aquel que grite más alto, Lonesome Rhodes (Andy Griffith) acaba engullido por su propio personaje, incapaz de aceptar nada que no sea puro alimento para su ego, que le lleva de la radio a la televisión y de ahí hasta la política. No tardará en aceptar su descubridora (la gran Patricia Neal, el alma de la película) que es simplemente un estafador. 65 años después y como decía aquel, la vida sigue igual. Cristina …

The Lost Daughter

Una dona arriba a la platja, no hi ha ningú. S’estira a l’hamaca amb els llibres preparats al costat, també té un llapis a mà per subratllar aquelles coses que després potser traslladarà a una llibreta. Mira el mar, està sola, decideix relaxar-se i prendre un geladet mentre espera que la tarda faci plàcidament el seu camí. Tot està per fer i en calma però, de sobte, l’escena s’espatlla amb l’arribada d’una família nombrosa i sorollosa que envaeix la platja i el seu espai trencant aquell moment de pau que tot just començava. The Lost Daughter (Maggie Gyllenhaal, 2022), basada en la novel·la homònima d’Elena Ferrante, arrenca amb el breu relat d’una ocupació. Una ocupació del temps, de la pau i de l’espai de la vida d’una dona. Un breu relat inicial que marcarà el ritme de la resta de les seqüències. Aquest compàs trencat encaixa la textura del fil narratiu, un tret que reforça el to de la pel·lícula i que il·lustrarà el desassossec permanent que perfila el retrat psicològic de Leda. Una dona …

La veu de les dones II. El mirall d’una ocupació

“Si et quedes asseguda a la cadira en una habitació i aguantes que un home amb poder t’assetgi o et maltracti, és, en part, perquè ben poques vegades has vist un final diferent per a les dones. A les novel·les que has llegit, a les pel·lícules que has vist, a les històries que t’han explicat des de petita, les dones tenen ben sovint un final desastrós.” Brit Marling* De la cultura de la violació a la cultura del consentiment A la ficció sovint es mostra la violació i les agressions sexuals com una porta d’entrada a la història de fons dels personatges femenins o bé com una manera d’animar intencionadament l’atenció dels espectadors, però només puntualment es posa el focus en l’impacte traumàtic que aquestes agressions han pogut deixar en la vida de les supervivents. Com apunta Caetlin Benson_Allott aquesta aproximació fa un gir considerable a la sèrie I May Distroy You (Michaela Coel). En la proposta de Coel, el perfil de les supervivents mai es defineix per les agressions que han patit i, com a …

La veu de les dones I. A propòsit de Titane

La mort d’una dona bonica és sense cap mena de dubte, el tema més poètic del món, va dir Edgar Allan Poe, que no es devia plantejar la qüestió (gràcies, Rebecca Solnit*) des del punt de vista de les dones que prefereixen viure. D’aquest supòsit romàntic que simplement és l’embolcall d’un pur relat de terror (almenys per al 50 % de la població) han passat dos segles i aquesta mena de discurs pretesament esteticista que posiciona les dones en l’escenari de les víctimes és malauradament vigent. El canvi de paradigma de la cultura de la violació a la cultura del consentiment (cultura en què es reconeix plenament l’autodeterminació sexual de les persones, es garanteix un consentiment sexual efectiu i s’assumeix responsabilitat social en l’erradicació de les violències sexuals) i la seva representació en el cinema és encara una gran escletxa per explorar. Per això, quan apareix alguna proposta que capgira el sistema i aposta per explicar la història des d’un nou territori (com succeeix a Titane) s’obre el camí d’una certa esperança cap a la …

¿Qué hicimos mal?

Per què aquella història es va acabar? Què no vam saber veure? Com hauria estat el nostre present si aquella relació hagués continuat? Si som sincers, algun cop o altre, aquestes preguntes ens han tornat a tots amb més o menys intensitat. El que trobem a ¿Qué hicimos mal? (2021) és una història fragmentada a través d’uns anys de la vida de la Liliana Torres, una cineasta que s’interpreta a ella mateixa en un docuficció en què visita les seves relacions anteriors per preguntar-los directament això: què van fer malament. La pel·li arrenca amb la vida actual de la Lili i les seves circumstàncies presents. La veiem vivint en un poble gallec on aparentment manté una relació estable amb un músic. És des d’aquest punt del present que repassa el seu passat amorós i aquest rescat de la memòria torna en format d’entrevistes. El projecte la porta a llocs com Mèxic i Itàlia per entrevistar les seves exparelles sobre la relació que van tenir. Gairebé tots els homes són reals, formen part de la vida …

El mirador (gener 2022)

/ A final de mes, ens enfilem al mirador i destaquem les millors vistes / Mädchen in Uniform (Leontine Sagan, 1931) La reivindicació de la llibertat sexual des d’una mirada inèdita, l’inici d’una resistència i el desig de construir un nou ordre són alguns dels temes que enfila Mädchen in Uniform de Leontine Sagan (1931). La pel·lícula aposta pel lesbianisme com una opció legítima i quotidiana. L’obra reflecteix un trànsit entre dues etapes, per una banda, la descoberta d’una llibertat sexual contextualitzada en la República de Weimar i, per l’altra, els codis morals d’un feixisme que està al caure i que la indústria no tardarà en aplicar. Probablement, aquesta sigui la primera pel·lícula comercial que es podria qualificar de ‘queer’ per la seva visió no heteronormativa del desig entre dones. La proposta de Sagan obre les portes a altres mirades rupturistes amb l’estructura patriarcal que cineastes posteriors exploraran des d’altres angles. Així, el diàleg amb Olivia (Jaqueline Audry, 1951) ressona a partir d’un mateix escenari (escola de noies) i un codi visual compartit marcat també …

Les millors de l’any

Escollim les millors pel·lícules estrenades en sales, festivals i plataformes del país aquest 2021… i una sèrie, també. /Sandra Cuadrado/ Petite Maman (Céline Sciamma) Rizi (Tsai Ming-liang) The Woman Who Ran (Hong Sang-soo) The Assistant (Kitty Green) Another Round (Thomas Vinterberg) …i Scenes from a Marriage (Hagai Levi, HBO) /Cristina Peris/ Malmkrog (Cristi Puiu) Small Axe: Lover’s Rock (Steve McQueen) Bo Burnham: Inside (Bo Burnham) The French Dispatch (Wes Anderson) Promising Young Woman (Emerald Fennell) …i Succession T3 (Jesse Armstrong, HBO) /Xavier Montoriol/ Rizi (Tsai Ming-liang) The Wheel of Fortune & Fantasy (Ryûsuke Hamaguchi) First Cow (Kelly Reichardt) Petite Maman (Céline Sciamma) A metamorfose dos pássaros (Catarina Vasconcelos) …i How To With John Wilson T2 (John Wilson, HBO)

El mirador (novembre 2021)

/ A final de mes, ens enfilem al mirador i destaquem les millors vistes / La première nuit (Georges Franju, 1958) La primera nit és un curtmetratge que es desplega com una rondalla. En un primer impuls amorós, un nen de casa bona s’endinsa en el metro de París seguint una companya de classe, però aviat la perd de vista. La xarxa de metro és immensa, laberíntica, i a mesura que es buida del ritme frenètic de la jornada, va agafant un aire misteriós. A l’abric d’un escenari suggerent –nocturn, subterrani–, espai de somni, desig i fantasia, la càmera de Franju es mira les coses amb una claredat infantil. Els gestos, els moviments, el ritme, la llum que cau damunt els rostres i les coses, tot plegat convida a imaginar que el cinema pot retornar-nos la il·lusió de la primera mirada. Xavier Montoriol [Disponible a Vimeo] Tick, Tick… Boom! (Lin-Manuel Miranda, 2021) Algo ubicuo últimamente Lin-Manuel Miranda (tras la adaptación de su In the Heights, y la composición de las bandas sonoras de Vivo y …