Eo és l’ase dels cops: des que una entitat animalista l’allibera del circ al començament de la pel·lícula, vagarà pels racons de món sense rumb ni propòsit, a mercè de la voluntat de les persones que se’l creuen pel camí. Emparentat amb el Balthazar de Robert Bresson –descendent, a la vegada, de L’idiota de Fiódor Dostoievski–, Eo encarna d’alguna manera la figura del sant, assumint impassible les adversitats del destí, amb una mirada inalterable davant les coses; o potser seria més adequat dir que se situa en allò que Rilke anomenava l’obert, i que definia d’aquesta manera en una carta adreçada a un lector:

“Usted debe entender el concepto de ‘abierto’, que he intentado proponer en esa elegía, de tal manera que el grado de conciencia del animal sitúa a éste en el mundo sin que tenga que enfrentarse permanentemente a él (como hacemos nosotros); el animal está en el mundo; nosotros estamos ante el mundo debido a ese curioso giro y a la intensificación que ha desarrollado nuestra conciencia.”

És interessant confrontar aquesta idea amb l’experimentació formal que travessa la pel·lícula de Jerzy Skolimowski. Compromès amb el seu protagonista animal, Skolimowski tan sols aborda les històries humanes de manera tangencial, mentre les seves vides es creuen amb la de l’ase, i posa en pràctica mil i una maneres de filmar el món. En un moviment contrari al de Bresson, la càmera defuig l’altura dels ulls i les òptiques que més s’acosten a la mirada humana (50mm) per endinsar-se en una provatura constant d’angles, perspectives, moviments, profunditats. És un exercici anàleg al de Wajdi Mouawad en la novel·la Ànima, en què cada capítol és narrat per un ésser diferent, o al d’Irene Solà a Canto jo i la muntanya balla, on tots els elements de la natura poden prendre la paraula. Skolimowski assaja camins més enllà, assumint perspectives inorgàniques a vista de dron, tenyint paisatges de vermell, enganxant-se en el moviment circular d’un molí de vent, o submergint-se de nou al riu per seguir en travelling els moviments d’una granota.

L’espectacle constant de formes i colors a què s’entrega Skolimowski, amb derives abstractes que ens ofereixen els millors moments de la pel·lícula (per exemple, Eo vist des d’una gota d’aigua, amb prou feines una silueta tremolosa contra el cel de vespre), s’allunya d’aquest ser en el món de l’animal i ens ofereix un món en interpretació constant, on tots els punts de vista esbossats no proven de desvincular-se mai de la imaginació humana (posem per cas, els humaníssims flashbacks d’enyorança d’Eo). En aquest sentit, podríem tornar a Au hasard Balthazar, una pel·lícula estilitzada també fins a l’extrem, però on totes les decisions formals encaixen perfectament en la sistematització d’un estil, de manera que, paradoxalment, l’ombra del director gairebé arriba a esborrar-se. Per contra, Skolimowski destrueix amb cada decisió tota possibilitat d’un sistema, fet que acaba sent el més interessant de la pel·lícula, però que alhora ens allunya irremeiablement del seu protagonista.