En la foscor de la pantalla es dibuixa, poc a poc, la boca d’una cova retallada contra el cel. Així comença el tercer llargmetratge de Michelangelo Frammartino que, després de Il dono (2003) i Le quattro volte (2010), torna als paisatges rurals de Calàbria per narrar lliurement la primera expedició a l’Abisme de Bifurto, una de les coves més fondes del món, l’estiu del 1961.
Són els anys del boom econòmic. A Milà s’enllesteix la Torre Pirelli que, amb una alçada de 127 metres, esdevé símbol dels nous temps; i als Estats Units, John F. Kennedy guanya les eleccions presidencials. Els ecos d’aquestes notícies arriben a la petita localitat calabresa de la pel·lícula a través d’un televisor instal·lat a la plaça, o bé en revistes, com si fossin registres d’un altre món. Tan sols cal recordar els dos anys que separen I dimenticati (Vittorio de Seta, 1959) i Il posto (Ermanno Olmi, 1961), i imaginar-ne el retrat social com a dues cares d’un mateix país –o, sense anar més lluny, tornar a les pel·lícules anteriors de Frammartino i constatar les mínimes variacions que a Il buco requereix l’ambientació d’època.
Mentre la idea de progrés cristal·litza en la conquesta de les altures, un grup d’espeleòlegs s’endinsa en la terra per mapar un territori que encara no ha trepitjat mai ningú. Abocats als pous, deixen caure pedres, n’escolten el repicar, imaginen; encenen pàgines de revistes que il·luminen fugaçment els avencs desconeguts. Són les darreres aventures en un món progressivament dominat per l’ésser humà: la flama dels frontals trenca la foscor perpètua, els cossos dels exploradors freguen la superfície de processos geològics mil·lenaris, i el rostre de Kennedy ja sura en un llac subterrani a centenars de metres de profunditat.
De la muntanya estant, assegut al peu de l’arbre de sempre, un pastor observa els espeleòlegs que formiguegen en la distància. Frammartino el filma en primers plans bellíssims, que cobren una força estranya entre els plans generals dominants. Amb prou feines hi ha terme mig en el seu cinema, que bascula entre la mesura humana i la petitesa dels éssers en el paisatge. Hereu atípic de Jacques Tati –més enllà de les notes d’humor finíssim que puntuen la pel·lícula, des dels exploradors dormint vora un Crist a la sacristia fins la pilota que cau dins la cova, passant pels cavalls que treuen el cap a la tenda–, Frammartino segueix explorant les possibilitats narratives del pla general sostingut, però ho fa redimensionant el protagonisme de la figura humana i desfent la centralitat de l’acció. En trobem els exemples més clars a les escenes del poble, on l’atenció es reparteix entre una sèrie de moviments simultanis desconnectats entre si, filmats en quadres oberts i amb una gran profunditat de camp.
L’empresa no és pas senzilla: a través d’un estil pausat, sensible als temps de la naturalesa –la llum, el vent, les ombres dels núvols creuant la plana– i construït des d’angles sovint allunyats de la perspectiva humana, Frammartino assaja formes de revertir el caràcter antropocèntric del cinema i apunta cap a un llenguatge audiovisual que, dins el paràmetres d’un cinema (mínimament) narratiu, permeti un acostament sensible a la interrelació de les formes de la naturalesa.
En aquesta unió còsmica de totes les coses –que, assumint la paradoxa de l’artifici del cinema, es construeix des d’una exploració exhaustiva de la tècnica a la recerca d’una imatge que sigui presència i no representació–, un fil invisible uneix la vida del vell pastor i el misteri inexplorat de la cova; de tal manera que, quan els espeleòlegs comencen a endinsar-se en les profunditats de la terra, el pastor desapareix, i el troben ajagut entre unes mates, en una imatge pictòrica i teatral, presa d’una malaltia que el va consumint a mesura que el mapa de la cova pren forma. No hi ha metàfores en aquestes línies paral·leles: tan sols fets connectats obscurament, dibuixant un lligam entre les profunditats insondables i el misteri de l’existència humana.