/ A final de mes, ens enfilem al mirador i destaquem les millors vistes /
Slalom (Charlène Favier, 2020)
La Lyz (Noée Abita) té 15 anys i acaba d’entrar en un institut d’elit on podrà compaginar els seus estudis amb la competició d’esquí. Ben aviat, aquest equilibri que tant li ha costat aconseguir es trencarà. El seu entrenador, Fred (Jérémie Renier), s’encarregarà d’ofegar el seu cos i la seva veu. A Slalom, es descriu el procés d’assetjament sexual que pateix una adolescent esportista i les maneres com és silenciada. L’estructura narrativa pot recordar El consentiment de Vanessa Springora. Tal com passa a la novel·la i com veiem també a El sostre groc (Isabel Coixet, 2022), l’òpera prima de Charlène Favier (Cannes 2020) retrata el procés d’agressió sexual al qual es veu sotmesa una jove a mans d’un mentor a qui admirava i que ha resultat ser un depredador sexual (“Maybe he’s only interested in me because I’m winning races, but it’s the first time anybody is interested in me. I like that. I don’t care about the rest.”) Les tres obres giren al voltant del concepte de consentiment, més concretament de la seva absència fruit de l’aprofitament d’una situació de superioritat de l’agressor vers la víctima. La immersió en la mirada atrapada de la noia, en aquest gest a mig camí entre la por, l’angoixa i la paràlisi emocional, dona visibilitat als silencis de moltes dones que han patit un episodi similar en algun moment de les seves vides. La violència estètica contra els cossos de les dones i els càstigs en format d’opressions corporals que havíem vist tan ben retratats a La aspirante (Lauren Hadaway 2021) també tenen a Slalom un paper destacat. I tot allò que no es diu i que es converteix en desconegut fins que alguna cosa es trenca. Sandra Cuadrado
[Disponible a Movistar + ]
Party (Manoel de Oliveira, 1996)
Emmarcada en els anys de les co-produccions internacionals amb grans estrelles, Party no deixa de ser una de les pel·lícules menors de Manoel de Oliveira –menor per juxtaposició a grans obres com Amor de perdição (1979) o Vale Abraão (1993). La trobada de dues parelles en una garden-party a les Açores resulta en una tensió amorosa entre els personatges que interpreten Michel Piccoli i Leonor Silveira; una tensió que ressorgirà cinc anys després, quan les parelles es tornen a trobar per a un sopar fatídic. El to frívol i aforístic dels diàlegs escrits per Agustina Bessa-Luís envolta les intencions dels personatges d’una gran ambigüetat, confonent sentiments i cinisme, cosa que permet a Oliveira moure’s en una àmplia gamma de registres que corona una coda propera al slapstick. Com és habitual en la seva obra, el dinamisme sorgeix d’una posada en escena estàtica, marcada per les entrades i sortides de quadre, els jocs d’ombres i de volums, i els contraplans subjectius que apamen el món des dels ulls dels personatges. Tan sols de manera molt puntual un tràveling trenca l’eix fix de la càmera, com quan un cotxe recorre una carretera estreta ran de mar per aturar-se vora les roques: allà, el vincle entre els personatges quedarà definitivament escrit. Xavier Montoriol
The Last Movie Stars (Ethan Hawke, 2022) – miniserie
Paul Newman quiso empezar en su día unas memorias en forma de entrevistas con su amigo guionista Stewart Stern, pero en determinado momento quemó las cintas. Sin embargo, Stern las tenia transcritas. A partir de aquí empieza el trabajo de Ethan Hawke, al que las hijas del matrimonio Newman-Woodward le encargan el documental. En una serie sobre una de las parejas más famosas y admiradas del Hollywood clásico, se puede pensar que el carisma de los protagonistas lo puede hacer todo, pero Hawke incorpora también otro aspecto: las conversaciones en Zoom con conocidos intérpretes (aprovechando que les pide poner voz a esas transcripciones) en las que el espectador se ve reflejado en su admiración hacia los protagonistas, comentando actuaciones en películas o aspectos de su vida; pero también sus dudas a la hora de como realizar la tarea encomendada. Hawke consigue reflejar su admiración de una manera no aduladora, sin esquivar temas más oscuros y enfocando los aspectos más complejos de la pareja (habla con su hija Maya de cómo el patriarcado influye en la carrera de Woodward a su pesar, y la dicotomía con que la carrera de Newman despegara), que han quedado más ocultos por la leyenda, consiguiendo un relato que derrocha autenticidad. Cristina Peris
[Disponible a HBO Max]