Burgesies decadents Hi ha uns quants noms que reapareixen sempre a competició als grans festivals, sigui el que sigui que portin sota el braç (ja arribarem a Assayas, no hi ha pressa). Potser és per això que cal buscar cineastes com Jayro Bustamante en seccions paral·leles com les Giornate degli Autori, on enguany s’ha projectat La llorona (2019). Després de passar per la Berlinale amb la notable Temblores (2019), Bustamante insisteix en l’anàlisi incisiu de la seva Guatemala natal. Si a la darrera pel·lícula abordava la repressió brutal de l’Església a la comunitat homosexual, ara és el torn del genocidi perpetrat durant la dictadura militar. El director reprèn la sobrietat de Temblores en una posada en escena freda, penombrosa, que imprimeix caràcter a través de lentíssims zoom-ins; aquesta vegada, però, el realisme s’esquerda davant l’element sobrenatural, que es filtra poc a poc dins la casa d’Enrique Monteverde, un vell oficial absolt dels seus crims. Amb una deriva que l’acosta al cinema de terror, La llorona apel·la al fantàstic per invocar una justícia implacable: allà on …

Espiritualitat i progrés El programa de la Biennale College, en marxa ja fa unes quantes edicions, ofereix cada any tutorització i un pressupost més aviat escàs a tres projectes seleccionats, amb la condició que han de ser debut o segona pel·lícula. Malgrat l’objectiu encomiable de fer espai a noves veus, les limitacions del programa –tant econòmiques com de temps– desemboquen sovint en resultats irregulars: projectes erràtics o parits a mitges entre els quals brillen, a vegades, troballes sensacionals. Aquest any, sobta el magnetisme de This is not a burial, it’s a resurrection (2019), la segona pel·lícula de Lemonhang Jeremiah Mosese; i més quan la seva òpera prima va ser una de les poquíssimes que vaig abandonar a mitja projecció la darrera Berlinale. El talent de Mosese per la posada en escena és inqüestionable. A través de les decisions estilístiques –des dels enquadraments subtilment orquestats fins a la reorganització dels elements que hi intervenen, passant pel cromatisme–, és capaç de convocar una força tel·lúrica que embolcalla els paisatges i les figures que els habiten, i que …

A les acaballes de l’estiu, altre cop aquest deliri febril que és Venècia: una ciutat que sembla improvitzar-se a cada cantonada, que sembla néixer a cada pas, i que s’omple durant uns dies de les reverberacions de tantes i tantes pel·lícules. Si, poc a poc, la Mostra es converteix en una cita anual, i tornes als mateixos racons, i refàs les petites rutines, aquests dies de setembre esdevenen un punt de referència a partir del qual mesurar el temps. L’any passat escrivia: “Desbordado por el exceso de imágenes, que me empujaba a ver mi entorno casi como una ficción más, el cartel [Time/Space/Existence] me parecía un centro de gravedad, un punto de encuentro para tantas visiones dispares.” Avui és al revés: persegueixo de sala en sala alguna imatge que m’expliqui la ciutat i la gent que s’hi passeja. Revelacions minúscules que escriguin un nou centre de gravetat. Al cap i a la fi, el cinema no funciona tan sols com a mirall: també ens ensenya a pensar i a veure el món, a construir la …