Burgesies decadents

Hi ha uns quants noms que reapareixen sempre a competició als grans festivals, sigui el que sigui que portin sota el braç (ja arribarem a Assayas, no hi ha pressa). Potser és per això que cal buscar cineastes com Jayro Bustamante en seccions paral·leles com les Giornate degli Autori, on enguany s’ha projectat La llorona (2019).

Després de passar per la Berlinale amb la notable Temblores (2019), Bustamante insisteix en l’anàlisi incisiu de la seva Guatemala natal. Si a la darrera pel·lícula abordava la repressió brutal de l’Església a la comunitat homosexual, ara és el torn del genocidi perpetrat durant la dictadura militar. El director reprèn la sobrietat de Temblores en una posada en escena freda, penombrosa, que imprimeix caràcter a través de lentíssims zoom-ins; aquesta vegada, però, el realisme s’esquerda davant l’element sobrenatural, que es filtra poc a poc dins la casa d’Enrique Monteverde, un vell oficial absolt dels seus crims. Amb una deriva que l’acosta al cinema de terror, La llorona apel·la al fantàstic per invocar una justícia implacable: allà on no arribin els tribunals hi haurà les ànimes errants de les víctimes clamant venjança.

Bustamante afegeix així el seu nom a la llista creixent de cineastes llatinoamericans que recorren a la ficció per revisar la memòria històrica dels seus respectius països i, com ja van fer Pablo Trapero a La quietud (2018) o Marcela Said a Los perros (2017), no ho fa des de la veu de les víctimes, sinó que busca les engrunes de la dictadura en la impunitat dels responsables, acomodats a l’ombra d’una burgesia rància i decadent, aferrada a un poder construït a cop de cadàver.

I és que la burgesia ha perdut el seu encant discret i ara es marfon en un estat d’estagnació perpètua. Pensem, per exemple, en les famílies de La ciénaga (2001) de Lucrecia Martel. A la flamant cap del jurat li ha sortit una deixeble, la grega Konstantina Kotzamani, que presenta el migmetratge Electric Swan (2019) de la mà d’Emmanuel Chaumet, l’infal·lible productor d’Ecce Films que ja trobàvem rere pel·lícules com Les garçons sauvages (2017) o Bêtes Blondes (2018).

L’ambient enrarit d’Electric Swan té més de Martel que no pas de la Greek Weird Wave, tot i que ambdues influències formen part dels fonaments d’aquesta joia peculiar. Malgrat incidir en l’abisme entre classes, sempre lligat a qüestions racials, Kotzamani es desmarca de les narratives d’abast nacional per explorar el microcosmos d’un edifici de Buenos Aires. En interiors que emmirallen l’abaltiment dels seus habitants (una habilitat potser heredada de Roy Andersson), la directora retrata un tedi perpetu que es revela simptomàtic de tota una classe. És un aprenentatge: si, a La llorona, la més petita de la família encara escapava de l’estretor de mires dels seus progenitors, a Electric Swan hi trobem una adolescent que ja replica les conductes frívoles que troba al seu voltant. La seva, però, és una insolència inconsistent, incapaç de dissimular la profunda melancolia revela qualsevol esquerda: una frase, una llàgrima…

Fregant sempre l’absurd, Kotzamani ens regala algunes imatges esplèndides que fan pensar en les paraules de Pierre Reverdy: “La imatge és una creació pura de l’esperit. No pot néixer d’una comparació sinó de l’acostament de dues realitats més o menys allunyades.” El bloc de pisos balancejant-se i grinyolant com un tronc d’arbre o el porter transformat en cigne quedaran entre les més inspirades d’aquesta Biennale.

 

Cabrioles i trompades

Ara sí: és evident que tan sols el prestigi de tota una carrera ha dut la nova pel·lícula d’Olivier Assayas a la competició oficial. Wasp Network (2019), ambientada a principis dels noranta, explica la història real d’un pilot cubà que fuig del país per combatre el règim de Castro des dels Estats Units, deixant enrere la seva família. Aquest és el punt de partida d’una pel·lícula que va creixent en trames i subtrames, i que aspira a endinsar-se simultàniament en les complexitats dels darrers anys de la Guerra Freda i en la intimitat dels seus protagonistes.

Malauradament, Assayas posa el pilot automàtic des del primer minut i firma una concatenació d’enquadraments prefabricats, plens de diàlegs fàcils, que s’ocupen tan sols de funcionar a nivell narratiu. Ni un repartiment farcit d’estrelles, encapçalat per Penélope Cruz i Gael García Bernal, no aconsegueix conferir una certa profunditat als personatges, que Assayas mou com peces pel tauler de la Història, desaprofitant una incursió sucosa en els dilemes morals que l’argument li servia en safata. El pitjor de tot, però, són les cabrioles narratives per encabir tots els girs d’una trama inabastable, i que ens empenyen a travessar un desert d’elipsis, veus en off i pantalles dividides. Alerta, que amb aquests elements es poden fer còctels magistrals: la prova definitiva és el tercer episodi de La Flor (Mariano Llinás, 2018). Però veient segons quines escenes, es fa difícil no concloure que Assayas ha filmat Wasp Network des de la mandra.

Steven Soderbergh també ens porta un relat ple de cabrioles a The Laundromat (2019), però evita la trompada i en surt més aviat airós. La ironia és el seu aliat principal a l’hora de narrar l’escàndol dels papers de Panamà, tasca que emprèn a través d’una sèrie de vinyetes que ens passegen per Mèxic, Xina o les illes del Carib, i que tenen diversos protagonistes, inclosos Mossack i Fonseca. Soderbergh fa parlar els artífexs d’aquesta gran xarxa de blanqueig de diners per revertir el missatge amb les seves pròpies paraules, despullant les misèries morals que el seu discurs amaga. Fresca, lleugera i profundament reivindicativa a la vegada, The Laundromat apel·la l’espectador des de la riallada, i acaba desmuntant l’artifici cinematogràfic per recordar-nos, entre bambolines, el poder discursiu d’aquest mitjà: el cinema com a trinxera per combatre la corrupció.

 

Quatre apunts sobre el Joker de Todd Phillips a partir de Painted Bird

(Ja haureu vist, per aquest títol, que fujo una mica d’estudi. La veritat per davant: en sé ben poca cosa, de Jokers, Batmans i companyia, i em falta temps i empenta per documentar-me. Sí que m’agradaria apuntar-ne quatre coses. Qualsevol queixa per qualsevol imprecisió, me l’adrecin a la directora de la web, si és que en tenim.)

A la secció oficial d’aquesta edició de la Mostra s’hi ha pogut veure una de les experiències cinematogràfiques més bestials de tots els temps: The Painted Bird (2019), adaptació a càrrec de Václav Marhoul de la novel·la de Jerzy Kosinski, és un circ de misèria i crueltat. Segueix els infortunis d’un nen que vaga sol pels boscos en temps de la Segona Guerra Mundial, i que topa amb una sèrie de personatges que el maltracten de totes les maneres possibles. Amb prou feines hi ha temps, en gairebé tres hores de pel·lícula, d’aturar-se en el personatge: Marhoul està massa ocupat filmant pallisses, tirotejos i violacions (algunes escenes van provocar grans desercions en la sala).

“Ull per ull, dent per dent” li diu un militar que es troba pel camí, l’únic a mostrar envers el nen una certa tendresa. Aquest mostrari de crueltats sofertes expliquen, si es vol, que el nen acabi per atendre’s a la màxima i que fins i tot exerceixi ocasionalment actes de violència gratuïta; fet i fet, és la lliçó apresa.

Todd Phillips poua els origens del Joker (2019) en un caldo de cultiu semblant i busca en la història d’Arthur Fleck una sèrie d’elements que puguin explicar la gènesi d’aquest geni del mal. Malgrat el quadre psicòtic del personatge (quin recital de Joaquin Phoenix, empetitint la tasca impossible d’interpretar el Joker després de Heath Ledger), la història té una marcada dimensió social: no és una cisterna de residus radioactius el que empeny el monstre a néixer, sinó un seguit d’injustícies comeses enmig d’un clima de violència i desigualtat.

Així, d’una banda, trobem la necessitat d’humanitzar el personatge, de fer-lo comprensible a ulls de l’espectador. Com seria la història d’un Joker que s’entrega a fer el mal perquè sí, que no ha estat abans bandejat per tothom, humiliat públicament, apallissat en carrerons? D’altra banda, la seva és també una revolta de classe, una sublevació contra el poder encarnat per figures com Thomas Wayne, i que troba un ample seguiment entre els ciutadans de Gotham. Fins a quin punt es replanteja el binomi Batman-Joker com una lluita de classes, com una tensió entre l’ordre burgès i el caos desfermat per una classe obrera que vol capgirar el món?

I un últim dubte: un cop n’hem traçat la història, fins a quin punt conserva el magnetisme la figura del Joker?