El debut del cineasta paraguaià Marcelo Martinessi és la crònica de la decadència i enfonsament d’una burgesia anèmica, raquítica, que trontolla en un present canviant. Les seves protagonistes, Chela i Chiquita, són hereves d’un patrimoni en disminució constant: una casa cada cop més buida de quadres, de mobles, de coberteria, que s’han d’anar venent per tirar endavant. També són hereves d’una paràlisi que semblar marcar les normes del joc, com als contes dublinesos de James Joyce. Aquí, però, no hi ha epifania: tan sols una remor de fons, discreta, progressiva, que va creixent. A mesura que Chela pren consciència d’aquesta paràlisi, així ho fa la posada en escena, convertida en mirall subtil de la passivitat i el dinamisme interns a través del treball de càmera.

Parlàvem de Joyce i podríem parlar també de Lucrecia Martel i La Ciénaga (2001), una altra pel·lícula travessada per les diferències de classe i raça, i on l’estat letàrgic d’un sistema caduc pren una forma encara més directa: el confinament al llit. També allà és el desig qui marca la pauta, suggerit per l’espessor salvatge dels boscos i el seu desplegament sonor. Aquí, el rerefons de la repressió el fan els barris, les carreteres, la presó, tot un món d’asfalt que s’esquerda i cedeix davant un nou impuls, més fort que tots els prejudicis i les discriminacions de gènere i sexualitat. La pel·lícula de Martinessi, malgrat ser d’execució impecable, no té el magnetisme ni la tensió de Martel; però la precisió amb què construeix l’esfera íntima i la social, i el compromís amb què n’aborda les interseccions, marquen l’arribada d’una veu crítica, observadora, incisiva, d’una importància indiscutible.