Trajectòries
A l’òpera prima d’Antoine de Bary, Mes jours de gloire (2019), Adrien es presenta amb la soltesa d’un nou Antoine Doinel. D’entrada, ens sembla trobar en el jove Vincent Lacoste la mateixa frescor insolent que vam conèixer de la mà de Jean-Pierre Léaud; però la il·lusió es desfà de seguida per mostrar-nos un personatge rosegat per les inseguretats, apàtic i irresponsable, que poc a poc es va enfonsant en un espiral de fracassos.
Mes jours de gloire apunta a l’esperit d’una Nouvelle Vague que es revela ja llunyana, desconnectada d’uns temps que corren al seu propi ritme. De Bary n’és conscient a l’hora de traçar l’evolució del seu personatge, enfrontant-lo a una sèrie de patologies i disfuncions d’una societat vacil·lant, volcada a l’anàlisi i judici de si mateixa, que sap que tot és impossible i per això no ho fa. A nivell de to, però, no mostra la mateixa resolució, i suavitza la caiguda del seu anti-heroi sostenint la lleugeresa de l’inici i advocant per un final satisfactori, on totes les jaquetes acaben penjades als claus que s’han clavat. Així, el que es podria haver erigit com a retrat generacional a mig camí entre el drama i la rialla acaba deixant simplement un regust de comèdia ben resolta.
Un viatge força més complexe és el que ens proposa Pietro Marcello amb el seu Martin Eden (2019), adaptació lliure de la novel·la de Jack London. És una d’aquestes pel·lícules que bressolen mons sencers a l’interior, conjugant amb gran talent la trajectòria erràtica del seu protagonista amb el context sociopolític que l’envolta. Martin Eden és –entre tantes altres coses– la història d’un jove mariner que coneix una noia de casa bona i que, fascinat pel món de cultura que ella li descobreix, pren una resolució: convertir-se en escriptor. L’empeny un enorme afany d’aprendre i una tenacitat gairebé infantil que empetiteixen qualsevol problema; per exemple, el fet que tot just s’està iniciant en el món de la lectura.
A través d’un relat multiforme, que s’expandeix en imatges d’arxiu i que creix al voltant de la interpretació memorable de Luca Marinelli, Marcello connecta l’espectador a la força primigènia de Martin Eden, capaç de moure muntanyes. El segueix en l’ascens –on la cultura es revela, un cop esquivats els prejudicis que la lliguen a qüestions de classe, com a element emancipador– i en la caiguda, marcada per un terrible desencís que (potser) ve implícit en el saber o, en tot cas, en el desgast que deixa una trajectòria seguida amb gran intensitat.
El deliri de Yonfan
També a la competició oficial s’hi ha vist la raresa animada de Yonfan, Nº7 Cherry Lane (2019), que s’obre davant l’espectador amb la coherència estranya i fascinant d’un calaix dels mals endreços. Narrada sense complexos des d’un romanticisme exacerbat que permea els diàlegs, les accions i fins i tot el cromatisme d’uns cels que semblen aturats en un capvespre etern, Nº7 Cherry Lane s’atarda en cada gest, embolcallant el temps i desfent-lo a l’interior de la narració. Yonfan abraça la bellesa acaramelada de les imatges però també sap trobar-ne el contrapunt, enquadrant-les sovint des d’angles ben peculiars, i enfronta el romanticisme a una sèrie d’elements que freguen l’absurd i enrareixen la història, imposant una lògica dispersa i heterogènia. En totes aquestes contraposicions i artificis, la veu de l’autor hi és sempre ben present, i apareix de forma explícita en la seqüència més delirant de la pel·lícula (i probablement de tot el festival), on Yonfan s’abandona al frenesí creatiu per explorar un dels infinits camins que la narració podria emprendre abans de desestimar-lo per passat de voltes i tornar enrere.
En la progressió a càmera lenta de Nº7 Cherry Lane hi ha tot el temps del món per a la contemplació, per al desplegament pausat de cada escena, i també per a àmplies digressions que van de la novel·lística de Proust a les pel·lícules de Simone Signoret. Yonfan se serveix d’aquests referents per reflexionar sobre l’empremta del cinema i la literatura en l’imaginari tant personal com col·lectiu (són tantes les vegades que la vida imita l’art!). Resseguida per la veu d’un narrador, Nº7 Cherry Lane és una pel·lícula amb vocació de novel·la que explora la màgia de la ficció sense renunciar a descobrir-ne l’artifici i que acaba sent, sens dubte, una de les joies d’aquest festival.
Infinit Roy Andersson
Un home arrossega una creu carrer amunt, seguit per una multitud que l’insulta i el fueteja. L’univers de Roy Andersson és ple de traces d’una simbologia cristiana buida, sense referent, que perdura com les restes d’un naufragi en un món sense déus. L’eternitat obeeix les lleis de la termodinàmica, segons les quals l’energia és indestructible i es configura en formes finites infinitament, i la omnisciència perd el caràcter diví per encarnar-se en la veu en off d’una dona que ens explica el món a través de vinyetes on es barregen humor, tragèdia i esperança.
Tornem a escenaris que ja coneixem: bars, carrers, habitacions i camps puntejats de figures estàtiques que entonen el seu lament o celebren la seva joia. Roy Andersson expandeix el seu cinema de variacions a About Endlessness (2019), una pel·lícula estretament lligada a la trilogia que tancava l’any 2014 amb Una paloma se posó en una rama a reflexionar sobre la existencia. La fòrmula és cada cop més refinada, i aquí el cineasta suec ens ofereix un destil·lat delicadíssim de la seva obra, un glop breu i senzill on es condensa tot el seu imaginari.