Diu Jean-Michel Frodon a la conferència No ‘qué es el cine’ sino ‘qué hace el cine’, publicada al número de Caimán d’octubre 2018, que en el visionat d’una pel·lícula es produeix “una triangulación única entre lo que se muestra, lo que es perceptible por los sentidos aunque no forme parte del proyecto mostrarlo, y lo que puede formarse en la mente de cada espectador a partir de la combinación de esas dos aportaciones.”
D’aquest joc a tres bandes en què assentem la mirada, les dues primeres variables són compartides pel conjunt dels espectadors i queden, en major o menor mesura, sota control del cineasta. Dins el tercer calaix, que Frodon anomena “l’invisible”, podríem encabir-hi moltes coses. És aquí on pren cos la percepció més íntima i personal de les imatges, on es gesta aquesta apropiació que sembla indestriable de la nostra mirada i que aspirem a acoblar a l’obra amb harmonia ferrateriana, sense discontinuïtats.
D’entrada, penso que al fons d’aquest calaix hi trobaríem, en la mesura del bagatge cultural de cadascú, el pes de la tradició, entesa a partir d’Eliot com a herència atemporal i inestable: un corpus que acull les obres noves, determinant-les fins a cert punt, i que va mutant alhora amb cada nova incorporació. I és que el cinema d’avui està en diàleg constant amb el cinema d’ahir, s’hi arrela, en beu, el modifica, el desmenteix, i això afecta la nostra experiència en la mesura que som capaços d’establir les associacions.
Aquesta primera maniobra d’apropiació, que transcendeix les influències explícites i la referencialitat volguda per abocar-nos a un teixit de connexions tan personals com atzaroses, compartiria fons de calaix amb l’esfera inefable de la suggestió, la identificació i els mecanismes de la memòria.
La carta anterior obria un interrogant sobre la validesa d’aquestes abstraccions personalíssimes en l’anàlisi i el diàleg. Hi he pensat sovint sense arribar gaire enlloc, però ancorat sempre a la intuïció que sí, que el seu paper ha de ser essencial. Si aquest inefable sorgeix de les imatges, hem d’obstinar-nos a rastrejar-ne l’origen en la història i els diàlegs, en els colors i la composició, en el ritme i els moviments de càmera, etcètera. I si ens sembla que aquesta biòpsia, al mostrar-nos els engranatges interns, desvirtua d’alguna manera l’experiència, llavors potser n’hi hauria prou amb adjectivar la pel·lícula de manera precisa i suggerent. Al cap i a la fi, la crítica funciona com a resposta. Aquesta naturalesa la fa dúctil, i això ens hauria de permetre recórrer indistintament a les eines de la filosofia, de l’assaig acadèmic o de la poesia.
[Llegiu aquí la Carta 1 i la Carta 2]