Espiritualitat i progrés
El programa de la Biennale College, en marxa ja fa unes quantes edicions, ofereix cada any tutorització i un pressupost més aviat escàs a tres projectes seleccionats, amb la condició que han de ser debut o segona pel·lícula. Malgrat l’objectiu encomiable de fer espai a noves veus, les limitacions del programa –tant econòmiques com de temps– desemboquen sovint en resultats irregulars: projectes erràtics o parits a mitges entre els quals brillen, a vegades, troballes sensacionals. Aquest any, sobta el magnetisme de This is not a burial, it’s a resurrection (2019), la segona pel·lícula de Lemonhang Jeremiah Mosese; i més quan la seva òpera prima va ser una de les poquíssimes que vaig abandonar a mitja projecció la darrera Berlinale.
El talent de Mosese per la posada en escena és inqüestionable. A través de les decisions estilístiques –des dels enquadraments subtilment orquestats fins a la reorganització dels elements que hi intervenen, passant pel cromatisme–, és capaç de convocar una força tel·lúrica que embolcalla els paisatges i les figures que els habiten, i que troba el seu canalitzador més potent en el rostre de la magnífica Mary Twala Mlongo, impassible, solcat d’arrugues on s’hi escriu tota una vida.
This is not a burial… gira al voltant de la confrontació entre dues formes d’existència que es revelen antagòniques i que lluiten per un sol espai. D’una banda, la tradició, que subsisteix en poblets com el que habita la vella Mantoa. Allà, els cossos dels avantpassats estableixen un vincle sagrat amb la terra, abans zona de pas cap als hospitals de la capital: tants malalts s’hi morien que les cases s’hi van moure per ser a prop dels enterrats. D’altra banda, la maquinària imparable del progrés, que empeny a desplaçar tots aquests pobles per inundar la vall: s’hi farà una presa.
També les terres quedaven sota l’aigua a Still Life (2006) de Jia Zhang-ke. El cineasta xinès posava l’accent en la transformació dels espais i en les formes de vida que afloraven sota aquesta estètica transitòria de bastides i ruïnes, d’un país tan rendit a la modernitat que és incapaç de fixar un rostre. Mosese insisteix en les formes de vida que ballen vora l’abisme, i invoca una dimensió espiritual lligada a la terra que amenaça amb desaparèixer. Cal apuntar que l’obra de Mosese assoleix tot el vigor quan deixa que parlin les imatges i els personatges que hi transiten, i trontolla quan recorre a la figura del narrador per mirar de convocar, a través de discursos altament al·legòrics, una espiritualitat que ja era palpable i que queda desvirtuada per l’intel·lectualisme.
Agermanada per motius temàtics amb This is not a burial, s’ha projectat dins la secció Orizzonti la fantàstica Balloon (Qiqiu, 2019), de Pema Tseden. El tibetà torna a Venècia amb una pel·lícula ben diferent de la de l’any passat, la celebrada Jinpa (2018), una mena de road movie onírica i delirant que es va alçar amb el premi a millor guió. Aquesta vegada, Tseden s’endinsa en la vida d’una família que habita les planúries del Tibet, a la dècada dels vuitanta, quan les noves formes de vida comencen a alterar els paisatges de sempre. L’avi remuga que la gent ha canviat els cavalls per motos i, a vegades, el silenci queda trencat pel brogit dels avions.
És remarcable la tendresa amb què Tseden aborda els seus personatges i els fa viure els conflictes d’un temps de transició; la delicadesa amb què fabrica imatges d’una gran suggestivitat que encapsulen els eixos de la seva obra. Fidel al seu imaginari, el cineasta sempre busca la manera d’obrir escletxes en la realitat que retrata per explorar, a través de distorsions visuals marca de la casa, les dimensions del somni o, simplement, d’allò inexplicable. I és que, com diu un dels seus personatges, hi ha moltes coses en aquest món que no es poden explicar. Pocs cineastes les recullen amb la sensibilitat de Tseden.
Narradors i narradors
La nova pel·lícula de Roman Polanski, J’accuse (2019), s’ha presentat en competició envoltada de polèmica. Com ja avançava el títol, es tracta d’un drama històric que revisa el cas Dreyfus, el conegut escàndol polític que va dividir l’opinió pública de França a finals del segle dinou; i com tants altres drames històrics, reivindica la seva vigència a través d’una línia clara que l’emparenta amb el context actual. Així, J’accuse funciona com a denúncia de la corrupció en les altes esferes i de les dificultats de fer capitular el poder, sempre aferrat a la defensa fàcil de les seves negligències, però també busca traçar un paral·lelisme amb la vida del director i els seus processos judicials. Tota la força de la pel·lícula rau en el ritme narratiu, dut amb mà de ferro per Polanski; fora dels engranatges que confereixen a la història el seu gran dinamisme i la fan fàcilment disfrutable, J’accuse es revela com una obra més aviat convencional i mancada de recorregut.
Certs aspectes ens l’acosten a Adults in the room (2019) de Costa-Gavras. El cineasta veterà, homenatjat en aquesta edició de la Biennale amb un guardó honorífic, adapta el llibre homònim de Yanis Varoufakis per disseccionar la crisi grega a través de l’ascens de Syriza, endinsant-se en les batalles parlamentàries del ministre de finances contra l’immobilisme d’una Europa enquistada en posicions que, de sotamà, reconeix com a inhumanes. Una intransigència que l’homòleg alemany de Varoufakis, Wolfgang Schäuble, resumeix en una paràfrasi –inspirada i cínica a parts iguals– de Gertrud Stein: a debt is a debt is a debt.
També Costa-Gavras demostra, un cop més, que és un gran narrador, capaç d’enfilar a ritme trepidant una trama que gira única i exclusivament al voltant d’un conflicte político-econòmic, sense temps ni concessions per dedicar-se als personatges. El seu gran mèrit és explicar, a tempo de thriller i de manera entenedora, les complexitats de la crisi grega, tasca que encara des d’una marcada militància i sense cap mena de contrapunt, fregant la propaganda (pregunta d’indocumentat: fins a quin punt deu ser present aquesta èpica d’oficines a les memòries de Varoufakis, que en surt ben glorificat, i què corre a càrrec de Costa-Gavras?). Criden l’atenció dues escenes de caràcter al·legòric que apunten cap a una projecció metafísica del relat; però no acaben de quallar en una progressió que toca sempre de peus a terra i que recorre als mecanismes de la ficció sense perdre mai de vista una clara voluntat documental.
A les antípodes de Polanski i Costa-Gavras hi trobem un altre narrador igualment experimentat, però amb objectius ben diferents: Pablo Larraín mou els fils d’Ema (2019) amb una virtuositat que el corona, de moment, com a rei del festival. El xilè parteix de la història d’una jove ballarina que s’enfronta a les conseqüències d’una adopció problemàtica per esbossar un retrat generacional a ritme de trap i reggaeton, carregat d’erotisme i amb uns replantejaments de l’estructura familiar que gairebé empetiteixen els de Shoplifters (Hirokazu Kore-eda, 2018).
Malgrat totes les virtuts de la trama i les magnífiques interpretacions (brillant Mariana di Girolamo en el paper protagonista), el prodigi rau en la forma: el conjunt de la pel·lícula se subordina a la música, que n’esdevé el nucli conceptual. Podríem trobar-ne un precedent a Spring Breakers (2012), on Harmony Korine feia un acostament radical al món del videoclip integrant-ne els preceptes no tan sols en la dimensió estètica sinó també en l’estructura narrativa. S’imposava així en la progressió de la trama una lògica musical, plena de repeticions i leit-motivs, on les imatges semblaven obeir els capricis de la banda sonora. A Ema, Larraín adopta certs elements d’aquesta narrativa musical, però va un pas més enllà aplicant-los també a la posada en escena: fa ballar la càmera al voltant dels personatges i fa ballar també les paraules, imprimint en els diàlegs un caràcter melòdic que revesteix d’ingravidesa les qüestions més sòrdides. El resultat: una coreografia fílmica, magnètica i vibrant, que apunta cap a nous camins.