[L’Atlàntida Film Fest ha tancat aquesta setmana la seva novena edició. Juntament amb el palmarès, s’ha donat a conèixer la llista de les pel·lícules més vistes, que encapçala Acid (Kislota, 2018) del jove cineasta rus Aleksandr Gorchilin. Recuperem aquí, adaptada en forma d’entrada breu, la ressenya que en vam fer dins la crònica de la Berlinale.]

El debut d’Aleksandr Gorchilin, com tants altres debuts de joves cineastes vistos aquests darrers temps, gira al voltant d’una profunda desorientació vital. Acid (2018) no és subtil ni en el to ni en el missatge, i s’encamina cap a un diagnòstic rotund. A través del muntatge associatiu, els clubs nocturns esdevenen cementiris en aquesta pel·lícula que arrenca amb el salt al buit, des d’un balcó, d’un noi drogat fins les celles. El seu pessimisme glacial fa pensar en l’obra d’Andrei Zvyagintsev i, concretament, en Leviathan (2014), que remetia a la figura bíblica de Job per acabar revelant, rere tot el sufriment, un món sense justícia, ni divina ni de cap altre tipus, on no hi ha marge per a la redempció.

Aquí, Gorchilin ens presenta una joventut sobresaturada d’estímuls, incapaç d’impulsar cap acte creatiu des dels fonaments, reduïda a l’(auto)destrucció com a única manera d’interactuar amb el món, de modificar-lo, per deixar-hi qualsevol mena de traça. Aquesta idea, que vertebra la pel·lícula i aboca els seus protagonistes a una espiral de violència i alienació, queda encarnada en la figura de l’artista que es dedica a submergir escultures en una banyera plena d’àcid i les extreu, deformades, imprecises, convertides en una nova obra.