Arsenale: Es fa indispensable, si es vol fixar una ciutat, d’anar conformant una petita rutina. L’atzar de la primera passejada em va suggerir l’Arsenale com a punt de referència i vaig tornar sovint a la solemnitat de la vella drassana. No hi vaig veure mai res d’extraordinari, tan sols minúscules variacions en la disposició de les coses: els núvols, la llum, les barques, la gent. De matí, el pont s’omple de passavolants que es fan selfies i desapareixen. A les nits, quan la plaça és buida, tot es revesteix d’un misteri profund. És llavors que es fa estrany tornar a ser a Venècia, una ciutat tan singular que sembla néixer a cada passa i esborrar-se rere cada cantonada. Sovint vaig refer camins, convençut de trencar sempre allà on tocava, buscant algun palau que ja s’havia fet fonedís.
Bèsties: Ja vam parlar al darrer Take Five de Bêtes Blondes (2018), a càrrec del binomi francès Alexia Walther i Maxime Matray. És una pel·lícula que enfonsa les arrels –si és que a algun lloc arrela– en la tradició picaresca: imprevisible, delirant, s’entrega a la caricatura per plantar, al cor del despropòsit, la llavor de la tendresa.
Cossos: El cineasta indonesi Garin Nugroho converteix la fisicalitat en el centre de les Memories of my Body (Kucumbu tubuh indahku, 2018). Cossos que neixen, que ballen, que passen fred, que duen l’empremta d’un trauma, que moren. Cossos que ens encasellen en sexes, en aparences, i ens permeten alhora difuminar-ne les fronteres, convertint-se en eines polítiques, incidint en els prejudicis de la societat.
Dualitat: A Doubles Vies (2018), Olivier Assayas mou els fils d’un embolic de relacions que es fan i es desfan, de tendresa sincera i amors estancats. Vides dobles, amb un rostre visible i un revers ocult, que malden per fer seves les atzagaiades d’una modernitat que es transmuta constantment i se’ls escapa. A Assayas també –i a tots nosaltres, què coi.
Expedicions: Colonitzadors, ànsies de poder i territoris per cartografiar. Jennifer Kent, única dona en competició, ens trasllada a la Tasmània de principis de segle XIX a The Nightingale (2018) i manté els ulls oberts davant la violència i els abusos de poder. Jerarquies, dinàmiques viciades i una noia al centre, carregant damunt les espatlles el pes de la venjança i un dolor que de tan roent s’esborra i es fa indiferència. Vagant per la jungla, els oficials que li han destrossat la vida. S’enfronten a la força tel·lúrica dels paratges des de la sobèrbia del poderós: ressonen en la seva expedició les veus d’Aguirre (Werner Herzog, 1972) i Zama (Lucrecia Martel, 2017).
Fragilitat: Stripped (Erom, Yaron Shani, 2018) és un relat construït d’entrada des de la delicadesa, amb una mirada que l’acosta al documental per l’observació íntima i pausada. Explora la fragilitat de dues vides paral·leles que transcorren en apartaments veïns, a banda i banda del carrer. Arriben després els girs de guió i una cruesa que ja s’intuïa i que ens resistíem a creure. Resulta inquietant que la primera part d’una trilogia sobre l’amor s’acabi concretant en un intent d’explorar el germen de la violència des d’una òptica més aviat determinista.
Giardino: Les tarimes grinyolen amb cada deserció en aquesta sala de cinema provisional que apareix cada any al Lido. M’hi vaig adormir amb una pel·lícula que m’abstindré d’anomenar i vaig veure-hi, entre d’altres, una sessió doble d’Amos Gitai: A Letter to a Friend in Gaza (2018) evocava Albert Camus per projectar una mirada conciliadora sobre el conflicte palestí i A Tramway in Jerusalem (2018) oferia un retrat fragmentari de la ciutat de les tres religions a partir de diverses vinyetes amb el tramvia com a fil conductor, ressaltant-ne la diversitat entre encerts i minuts de sobres. “We ride the same train, nothing symbolic.”
Homenatge: L’argentí Gastón Solnicki firma Introduzione all’Oscuro (2018), una espècie de documental/homenatge a Hans Hurch, que va ser president de la Viennale fins la seva mort l’any passat i un amic proper del director. La pel·lícula testimonia l’admiració recíproca i la profunda complicitat que els unia, però ho fa des d’una certa autoreferencialitat que la condemna, malgrat la tendresa que desprèn, a la distància de la vitrina.
Intimitat: De tots els cants a la intimitat que va acollir la Mostra, cap no va ressonar amb tanta força com la senzillíssima Your Face (Ni de lian, 2018) del taiwanès Tsai Ming-liang. La càmera s’esborra en aquesta sèrie de retrats que situen el rostre en un primer pla sostingut i ressalten la bellesa singular de cada imperfecció. Potser cal entrar en una sala de cinema per aprendre a mirar el nostre voltant d’una certa manera. A cada fotograma, la confiança neix i es fa pregona, i no cal res més.
Judici: El prolífic Sergei Loznitsa, que aquest any ha trepitjat la tríada de festivals europeus amb tres obres diferents, arribava a Venècia amb Process (2018). Es tracta d’una peça arxivística, feta a partir de metratge restaurat d’un judici presidit pel règim estalinista i encaminat a reduir un grup de contrarevolucionaris amb proves fabricades. Pensem en Kafka, evocat potser a consciència en aquest títol, i en els perills dels sistemes totalitaris: amb una legislació feta a mida, tots els crims són perpetrats sota el nom de la justícia.
Khmers rojos: I seguim amb degeneracions totalitaristes de l’ideari comunista passant de Stalin al règim dels Khmers rojos, responsables del genocidi cambodjà dels anys 70. Rithy Panh n’examina les seqüeles a Les Tombeaux Sans Noms (2018), un documental que té la força d’un manifest poètic i la insistència salmòdica d’un ritual. El règim va deixar centenars de milers de víctimes desaparegudes, i la mirada de Panh fa palpable l’absència de cossos i el dolor que se’n deriva: el dolor com a llegat cultural en un país on la negror del karma (baksbat) és un llast històric i no el resultat de les pròpies accions.
Llavor: Michael Haneke recollia a La Cinta Blanca (Das weiβe Band, 2009) la llavor d’una violència que anys després sacsejaria Europa. László Nemes segueix un camí semblant amb Sunset (Napszállta, 2018), una pel·lícula crepuscular, bellíssima i asfixiant a parts iguals, que testimonia amb precisió pictòrica la gestació de la Primera Guerra Mundial. Budapest és un polvorí i no hi ha grans relats, tan sols ombres i misteris i fils que no duen enlloc. El bé i el mal es confonen en una dansa ambigua, feta de preguntes sense resposta. Passen els trens, els cavalls es desboquen, i al centre, sempre en primer pla, la figura humana.
Memòria: La memòria és un de tants camins que duen a Roma (2018). Diu Cuarón que la majoria de les escenes neixen de records d’infància i que els escenaris són reconstruccions precises, apuntalades amb mobiliari original. Davant aquest detallisme proustià, la pel·lícula de Cuarón es fa mereixedora de les paraules que Josep Pla va dedicar a l’escriptor francès: “És una obra feta sobre una confusió inextricable i immensa –exactament com és la vida. Sobre aquesta confusió, l’autor hi projecta la llum de la seva memòria –que és en definitiva l’element relativament classificatiu, però, dintre dels seus limits, decisiu.” (El Quadern Gris. Barcelona: Ed. Destino, 2012, p. 718).
Naturalesa: Any 1914, la guerra s’apropa i a l’illa de Capri hi conviuen formes de vida molt diverses. Enllà dels gurús, els metges i els pagesos, la naturalesa imposa la seva preponderància a Capri-Revolution (2018) de Mario Martone. Fa pensar en la Menorca de Marc Recha a La Vida Lliure (2017), també en temps de guerra, oscil·lant entre la misèria i l’esplendor, entre la foscor i la llum. Són temps de canvi i a Capri s’hi escriuen els límits –marcats a traç gruixut, tot sigui dit– de la utopia.
Oceans: Vaig tancar la Mostra amb una projecció a mitja tarda d’Aquarela (2018), un documental hipnòtic a càrrec de Victor Kossakovsky. L’aigua és el fil conductor d’aquesta peça contemplativa, dedicada a Sokurov, on els cotxes s’enfonsen en les esquerdes del gel siberià, les tempestes assolen el litoral atlàntic i els vaixells aguanten l’embat de les onades. L’aigua com a abstracció, com a dansa, com a experiència plàstica.
Pepe: Mujica va esdevenir gairebé un eix temàtic del festival amb la projecció de dues pel·lícules que hi giren al voltant. La Noche de 12 años (2018), d’Álvaro Brechner, ficcionalitza el llarg captiveri de l’ex-president uruguaià sota la dictadura militar i explora a cop de tècnica efectista els deliris de l’aïllament. Més pausat, el documental d’Emir Kusturica El Pepe, una Vida Suprema (2018) fa lloc a l’emoció sincera i ens apropa al rostre més personal d’un home que ha fet del dolor el seu aprenentatge.
Quirúrgic: El doctor Fiennes extirpa lòbuls en el seu tour hospitalari i deixa al seu pas un rastre de veus silenciades i de mirades absents. Una societat malalta, homogeneïtzada, en paràlisi, habita els escenaris de The Mountain (2018) de Rick Alverson. La dissidència és al cantó dels bojos, dels llunàtics, dels poetes: rere els murs d’un hospici, en habitacions penombroses o en la revelació glacial d’una muntanya ventada, són els únics capaços de teixir complicitats, d’oferir gestos d’una mínima tendresa.
Rivalitat: Intrigues palatines a la nova pel·lícula de Yorgos Lanthimos, The Favourite (2018). Una trama de favors i rivalitats s’ordeix al voltant de la fràgil reina d’Anglaterra, sobirana Olivia Colman. El director canvia el to habitual, passant de l’automatisme glacial a la declamació enginyosa, per acabar imposant, tant a nivell de guió com de registre tècnic i interpretatiu, la mateixa distància de sempre respecte als personatges.
Síria: El festival va acollir l’estrena de dues pel·lícules sirianes de naturalesa ben diferent. La franco-siriana Soudade Kaadan presentava The Day I Lost My Shadow (Yom Adaatou Zouli, 2018), ficció que parteix d’una trama senzilla per mostrar la duresa de la vida quotidiana a les afores de Damasc. Sota una pinzellada de realisme màgic, la protagonista –una mare que busca una bombona de gas per poder cuinar– descobreix que el dolor i la crueltat de la guerra estan deixant la gent sense ombra. En un registre ben diferent, molt més cru i menys estilitzat, Saeed Al Batal i Ghiath Ayoub ens traslladaven a la ciutat de Douma amb Still Recording (Lissa ammetsajjel, 2018), un documental sobre els moviments de resistència al front de guerra. Feta a partir de quatre-centes cinquanta hores de metratge (editades en dues hores escasses), la pel·lícula comença amb una classe sobre les normes del cinema, per entendre tot seguit que allà ja no hi ha normes que valguin. La càmera esdevé una arma i “la imatge és l’última línia de defensa contra el temps”: l’art entès com a activisme i resistència.
Trump: L’ombra del magnat s’estén sobre la petita comunitat de Monrovia, Indiana (2018), on l’observació afilada de Frederick Wiseman descobreix sota les inèrcies quotidianes les arrels d’una mentalitat conservadora i territorial. Lluny d’aquest exercici de precisió i subtilesa, Errol Morris ens sotmet a American Dharma (2018) a la verbositat manipuladora de Steve Bannon, ex-assessor de Trump, i ho fa sense un contrapunt crític d’una mínima consistència. El retrat acaba degenerant en altaveu gratuït i innecessari.
Unitat: El revers d’aquests Estats Units populistes que fan vida mirant-se el melic el trobem a What You Gonna Do When the World’s On Fire (2018), un documental on Roberto Minervini explora les diferents formes d’unitat i resistència en la comunitat afroamericana davant el racisme. Quan el país viu una onada d’assassinats de joves negres a mans de la policia, la tendresa, la complicitat i l’empatia esdevenen armes de combat, i ressonen més que mai les reivindicacions persistents dels hereus dels Black Panthers.
Vaporetto: A primera hora del matí, ramats de crítics lleganyosos solquen la llacuna de Venècia dins els tristos vaporettos. Tot són badalls, converses que no arrenquen i ullades nervioses al rellotge, que arribi el temps per fer un cafè ràpid abans d’entrar a sala. De nit, quan acaben les pel·lícules, tot fa una altra fila: tothom carrega la malenconia de les hores altes i s’atansa a les finestres per on s’escola l’aire fred. L’estació de San Servolo aviat queda enrere, hi ha una mica de lluna i un gran vaixell amb el ventre il·luminat, ple de cotxes. De totes les imatges fugisseres, n’hi ha alguna que es resisteix a marxar i la sents caure poc a poc, dins teu, com una mica de pòsit que se’t va fent a la memòria.
Western: Aquí una recança, la d’haver-me perdut The Sisters Brothers (Jacques Audiard, 2018), i alguna consideració breu sobre The Ballad of Buster Scruggs (2018), el western episòdic dels germans Cohen, que s’empassa d’una glopada entre rialles i algun moment de melangia quan el relat, de sobte, s’enfosqueix. Malgrat la bona estona passada, la pel·lícula fuig del cap amb la mateixa velocitat que els seus cowboys premen el gallet.
Xops: La pluja sempre arribava de sobte i ens va agafar més d’una nit, desparaiguats i morts de son, de tornada a casa. Ens afanyàvem llavors a buscar aixopluc sota les arcades de San Marco i fèiem temps als bancs de pedra. Parlàvem d’això, d’allò altre, o deixàvem passar els quarts en silenci. De nit, hi ha coses que prenen una consistència estranya, com les hores, que es fan gelatinoses i no acaben de passar, i en aquests racons a recer del temps hi ha lloc per a tot: altars en la penombra, sotoportegos impensats, monges que desapareixen carrer enllà deixant un rastre d’hàbits blancs, les escorrialles d’un casori. També es diuen certes coses, o no es diu res, i les amistats es xopen de pluja i pesen més.
Ying: Aquest és el títol original de Shadow (2018) de Zhang Yimou, pel·lícula cendrosa, elegant, calculadíssima, que desferma batalles, complots i gelosies sota una pluja fina en un engranatge de precisió. La poètica melancòlica de la fotografia va calant en l’esperit i és un plaer abandonar-se a l’espectacle, quedi el que en quedi quan s’obren els llums.
Zaccaria: Sortint del vaporetto, un dels primers carrerons que permeten fugir del passeig marítim i endinsar-se en la ciutat duu el passejant fins l’església de S. Zaccaria. M’aturo cada vespre davant la façana il·luminada i l’ombra em cau damunt els graons de la porta.