Pròleg

Life just happens

Acceptar que la vida pot ser un caos és una bona proposta. Com a tesi funciona a qualsevol edat i tenir-ho clar d’entrada, pot alleugerir molts episodis tensos. Deia Joachim Trier, en una entrevista recent, que justament això és el que ha volgut reflectir a The worst person in the world: la recerca d’un cert ordre en el desordre a través del catàleg biogràfic d’una jove. Aquesta dona jove es diu Julie (Renate Reinsve) té uns 30 anys i observem la seva vida en el moment actual com un llistat de contradiccions i certeses, anades i vingudes, encerts i errors, decisions i dubtes. Julie cerca el seu espai al món a través de les seves tries. Ha aconseguit estudiar medicina però se n’adona que, de fet, li interessa més l’ànima que el cos, així que ben aviat explorarà altres opcions com la psicologia i la fotografia. En l’amor, les coses no van gaire diferents, quan sembla que ha trobat certa estabilitat al costat d’Aksel, un escriptor de còmics de 45 anys, prefereix el vertigen del nou desig que sorgeix amb un jove cambrer, Eivind. Però el que li passa a la Julie no té edat. I aquest és probablement un dels encerts de la pel·lícula: crear un magnetisme universal a partir d’una experiència concreta. I és que tenir ganes de fer-ho volar tot just quan sembla que les peces comencen a encaixar és un desig atemporal que connecta generacions diverses.

La pel·lícula s’estructura formalment en 12 capítols, un pròleg i un epíleg que faciliten amb agilitat la traducció visual del ritme vital de la protagonista. Durant el visionat, en la mateixa llibreteta de sempre, vaig anar apuntant unes notes (bàsicament, converses, situacions i reflexions dels personatges) que quan les vaig tornar a llegir em van semblar il·lustrar aquesta recerca que construeix la Julie a partir de les seves experiències. Grans temes que es plantegen a partir de petites situacions i que reflecteixen aquest àlbum emocional tan humà que pot anar del desencontre a la retrobada en una mateixa coexistència. Prenent com a base semàntica el concepte de punctum de Roland Barthes, podríem dir que se’ns plantegen un seguit de petits fragments d’elements situacionals que ens atrapen com a espectadors perquè aconsegueixen reflectir un mapa emocional que genera escenes de gran credibilitat. N’esmentem algunes, també són 12. Potser la primera situació és la que més veritat aporta, per això m’ha semblat il·lustratiu que encapçali el llistat.

Epíleg

‘I was at home in your films’

Mia Hansen-Løve

I totes aquestes notes, aparentment disperses, construeixen una mena de debat intern al voltant de grans temes vitals. Situacions concretes que a través del discurs vital de la Julie confereixen un cert sentit a tot aquest caos. L’amor, el sexe, la recerca d’un mateix, el rebuig a una maternitat que s’imposa, les reivindicacions, la nostàlgia, la cultura dels objectes, la memòria i tot allò que ens queda quan tot això s’acaba. En definitiva, el retrat d’un catàleg d’experiències vitals. Deia Mia Hansen-Løve, a propòsit de la filmografia de Joachim Trier, que sentia habitar en les seves pel·lícules. I l’entenem. En aquesta pel·lícula hem sentit una mica això: ens ha agradat veure’ns reflectits en la vida de la Julie perquè en els seus encerts i els seus equívocs ens hem sentit igual de fràgils. Tots alguna vegada ens hem sentit la pitjor persona del món i, com la Julie, hem intentat trencar les normes per mirar d’encaixar-ho tot en un altre motlle. I en aquest procés t’equivoques, algun cop fins i tot l’encertes i sobretot divagues molt. Potser és que, com apunta Trier, més que un coming age del s. XXI, aquesta és la història d’uns adults que sempre estan intentant madurar.