La Sara (Juliette Binoche) i el Jean (Vincent Lindon) avui tornen de vacances. Han gaudit d’uns dies al mar, tots dos sols. S’estimen. Han compartit sexe, converses, banys, silencis, calma i plenitud. L’entrada de Fuego respira una bellesa completa, la bellesa de les coses que ens fan sentir vius. Quan el desig tot ho aclapara i fa que la resta esdevingui petit i insignificant. Aquesta escena de vacances que, de tan bonica sembla irreal, s’interromp de sobte. Ara obren la porta de casa i arriben les coses normals: recullen les cartes, s’ha d’anar a comprar, trucar als fills, els mòbils, tornar a la feina… i amb la quotidianitat, aparentment feliç, sembla que arriben també les interferències. En la vida del seu petit apartament de París veiem que també s’estimen i el desig té també un lloc en el present després de 10 anys de relació. Però amb la tornada de François, antic company del Jean i exparella de la Sara, tots comencen a perdre el control. Amb la irrupció d’aquest tercer personatge s’obren les velles ferides del passat i el que semblava ja oblidat torna amb més desig que mai.

És el tercer cop que Claire Denis (Fuego, 2022) treballa amb Juliette Binoche (Un Sol Interior, 2017 i High Life 2018). En aquest cas, la directora parteix d’una obra preexistent i l’adapta lliurement (Christine Angot, Un tournant de la vie). Amb un cert vincle amb Un Sol interior, aquí la protagonista és també una dona adulta que viu la seva vida de manera plena amb llibertat, intensament i sense prejudicis. A Fuego, però, la visió de l’amor madur és encara més viva i sobretot es fa més corpòria. Hi ha un voluntat de mostrar un retrat de la sexualitat en la vida adulta que posi de manifest que el desig pot tenir la mateixa intensitat i el mateix poder de destrucció en la maduresa que en altres etapes vitals.

Justament aquest desig en la maduresa és el gran tema sobre el qual s’articula el film. Tant directora com actriu van coincidir en les seves declaracions* que era moment de trencar tabús. Denis va afirmar que li feia molta pena aquesta idea que vehicula sempre plaer amb joventut perquè sembla que el desig sigui alguna cosa efímera vinculada només a una etapa de les nostres vides. Per això el personatge de Binoche s’encarrega d’enderrocar els murs:

‘Torna l’amor, la por, les nits en blanc, el mòbil al costat del llit, sentir-me humida’

Sara (Binoche) és una periodista que dirigeix un programa de ràdio. És una dona forta i independent que no té por a denunciar el racisme sistèmic, el pensament blanc i la violència existencial en les seves entrevistes. En la seva vida més íntima, afronta els conflictes amb la mateixa intensitat, té les paraules precises per a tot allò que sembla no tenir nom. El desig és el seu centre de gravetat i malgrat les seves contradiccions interiors, l’admet, el viu intensament i el gestiona sense prejudicis. Sap que hi ha ferides que no es tanquen però això no serà un obstacle per explorar el vertigen del plaer, allà on desig i dolor sovint són a tocar.

El paper de la Sara és al centre de Fuego, la força que tot ho vehicula, la resignificació de les paraules en cada alè. Clare Denis apuntava sobre Binoche que és algú a qui li agrada viure de forma plena, tot el que fa ho aborda amb profunditat. No pot deixar lloc a res que li generi frustració. Binoche aporta aquesta força necessària al seu personatge. L’actriu té un poder magnètic per implicar-se físicament en el projecte, de manera que comunica aquest coratge en totes les escenes. En aquest sentit, és rellevant recordar les seves pròpies paraules quan deia que és important saber rebutjar certs papers que busquen perpetuar cert codi, ser la dona d’un home important, ser la mare de… Com a actriu és més interessant aventurar-se a allò que és desconegut. El fet d’envellir davant la càmera t’obliga a ser veritable i això és alguna cosa que contribueix a canviar idees preconcebudes en l’espectador. És evident que el personatge que interpreta Binoche, Sara, viu també sobre el terreny. Representa una dona que desafia el present des de les pròpies contradiccions sense penedir-se de res.

Hi ha una intenció de trencar els estereotips i oferir una altra mirada de la bellesa. De fet, hi ha un seguiment molt orgànic de les actituds durant el conflicte i de la gestualitat dels personatges que posa molt èmfasi en un llenguatge de la pell a través d’uns plans detalls que capten cada vacil·lació, cada batec. La mateixa Binoche recordava que en els rodatges de Claire això és una cosa que passa en tot moment: col·loca la càmera de tal manera que tu, com a intèrpret, ets conscient que la seva mirada sempre és allà. Només, es troba a faltar tenir més context que acompanyi el recorregut interior d’aquest personatge per poder entendre millor les seves decisions. S’intueix també alguna pèrdua (la seva filla) que per algun motiu va quedar fora del muntatge final i que potser no queda del tot ben resolta en el guió.

A l’altra banda, tenim el personatge de Vicent Lindon (Jean) que viu enmig d’un bloqueig constant, a la feina, amb la parella, amb la seva mare, amb el fill i amb el seu passat. No ha sabut trobar el seu rol en la relació ni probablement el seu espai a la vida i això el situa en una mena de naufragi emocional a la deriva. És interessant com Denis aborda el tema de les masculinitats fràgils a través de la frustració de Jean (il·lustrada en diverses escenes: quan demana mig nerviós la targeta a la Sara per anar a comprar, quan la fa callar o bé quan li deixa anar aquella advertència de quan ja ho veus tot perdut ‘si torna el passat jo me’n vaig’).

A l’altre vèrtex del triangle hi ha François (Grégoire Colin). Amb la seva arribada tot queda suspès en una mena de trencadissa emocional que sembla projectar-se en les teulades parisenques que veiem des del balcó de l’apartament on viuen la Sara i el Jean. Un espai recurrent que es converteix en el paisatge d’una desintegració. La Sara sap bé que la construcció del seu jo es mou entre realitats incòmodes. El seu anhel és interrompre el temps existent per crear-se constantment, reivindicant amb certa complicitat el sentir de Simone de Beauvoir a El segon sexe. En aquest discurs de l’amor, potser es tracta d’arriscar-se com el personatge de Binoche i construir una línia argumental pròpia, amb el desig i la llibertat com a elements centrals, en un intent d’habitar amb nous significats el sempre complex cost de viure.

*Roda de premsa Avec Amour et Acharnement amb Claire Denis i Juliette Binoche al Festival de Cine de San Sebastián SSIFF