El plànol d’un apartament: quatre estances buides, una tela blanca on pintar-hi el principi d’una nova etapa. La Lina ha deixat el pis que compartia amb la Mara, i en aquesta intersecció hi ha coses que acaben, d’altres que comencen, i també tensions que es perpetuen subterràniament. De seguida, l’apartament buit s’omple de cossos que feinegen amunt i avall, dibuixant la coreografia complexa d’una mudança que s’estendrà tot el metratge: amics, parents, operaris traginen capses, mobles, creuen converses i mirades. De manera semblant, el plànol es va omplint de dibuixos, arrugues, taques de cafè, que van connotant l’espai.
El ritme segueix sempre el moviment, el tempo ve marcat per les entrades i sortides, i el muntatge és dirigit sovint per la mirada. Gairebé tot el que es diu és vist, és sentit, és escoltat. Damunt aquest seguit de trajectòries entrecreuades que esborren constantment els punts de referència resulta senzill projectar-hi la imatge d’una teranyina que, poc a poc, va sent teixida.
Podríem dur fàcilment la metàfora de la teranyina cap a l’estructura de la pel·lícula, construïda com una xarxa intricada de fils que es confonen i que sempre són represos, a la manera de l’acumulació sorrentiniana; però si les obres de Sorrentino funcionen en la dispersió d’escenaris i de referències, aquí tot sembla tendir cap a un nucli misteriós: una força de gravetat estranya que converteix un pis de Berlín en un petit centre de món.
La fantasia és sempre a flor de pell, covant-se lentament en l’enrariment de les coses més senzilles. Aflora en l’entramat de relacions opaques o en petits trencaments de la perspectiva –com ara un creuament de mirades de balcó a carrer, filmat com si ambdós personatges es trobessin a la mateixa altura. A banda del perfeccionament tècnic, aquesta és la transformació més interessant que s’opera en el camí que duu de Reinhardtstrasse (2009), el curtmetratge amb què Ramon Zürcher va graduar-se a la DFFB i que ja servia d’assaig per a la majoria de temes, moviments i vicis que es despleguen en aquest primer llargmetratge a quatre mans, fins a The Girl and the Spider (Das Mädchen und die Spinne, 2021). Els germans Zürcher s’allunyen de l’òrbita d’influència de la Berliner Schule –el curtmetratge esbossava una versió capritxosa de la quotidianitat fragmentada d’Angela Schanelec– per endinsar-se en el terreny d’una realitat limítrofa on, per esquerdes subtils, penetra la possibilitat de la faula.