/Cada col·laborador recomana una pel·lícula a partir dels visionats del mes/
Transit (Christian Petzold, 2018)
Al igual que en Phoenix, la anterior obra de Christian Petzold, la trama comienza con otro baile de identidades, en el que Georg (Franz Rogowski) asume la de un escritor suicida para utilizar su visado rumbo a América. En Marsella, donde aceptan refugiados siempre que demuestren que no se van a quedar, se enamorará de Marie (Paula Beer), la esposa del fallecido, que está esperando que vuelva para poder escapar juntos… con ecos a Casablanca, Petzold sitúa en el presente una historia sobre refugiados europeos en la Francia ocupada durante la II Guerra Mundial, confiriendo la cercanía necesaria a la vez que incómoda, en contraste a esa distancia a veces impuesta por la ambientación de época de otros films. De esta manera, aplica al “tránsito” (referida al visado de los refugiados para emigrar) aún otro sentido, verbalizado por una parábola contada a mitad de la película: un hombre debía entrar en el infierno y llega ante una enorme puerta. Las horas pasan, los días pasan, meses y años hasta que llega otro hombre, al que pregunta que cuando entrará. El hombre sorprendido, le contesta “esto es el infierno”. Cristina Peris
[Disponible a Filmin]
Mid90s (Jonah Hill, 2018)
El primer pla de la pel·lícula ens dissipa tota possibilitat de dubte. No és un film que es sostingui sobre la mirada nostàlgica als 90, no és una cinta on la història sigui l’excusa. El format, la textura de la imatge i l’atmosfera ens transporten de manera vívida a aquell moment on alguns de nosaltres érem adolescents, i sí, reconeixem el paisatge, les inquietuds i enyorem el cine d’aquell pretèrit (que, certificant la nostra senectut, encara ens sembla proper). Però En los 90 és moltíssim més que una enyorança vàcua. Jonah Hill demostra domini de la naturalitat cinematogràfica per crear una radiografia esmolada de les emocions més obscures i més lleugeres (en definitiva, les més instintives) d’un plantell d’adolescents marcats per la violència i auxiliats per l’amistat. L’skate com a via per a reafirmar-se, per acariciar una fugida. Marian Z
[Actualment a cartellera]
Mudanza (Pere Portabella, 2008)
El motivo básico para escoger Mudanza es principalmente por la ejemplaridad radical de la propuesta. Estando en el hogar de veraneo de Federico García Lorca y teniendo que hacer una intervención artística, una creación, el encargo tendría que poseer un poso poético. Ante tal desafío lo usual es sumar, añadir, complicar el mensaje. Casi todos queremos demostrar nuestra sabiduría. Casi todos deseamos gritar nuestras afinidades. Pere Portabella vacía la casa y la imagen. El deshaucio genera una nueva experiencia que nos conecta con el pasado silencioso y el respeto histórico. La cámara flota por el espacio desnudado para provocar nuevas emociones, estremecimiento y conciencia. Los objetos recién embalados ya no son relevantes. La memoria imprescindible resquebraja nuestro bienestar, sin palabras, solo con la ausencia. La mirada distinta, excepcional, nos remueve para sugerir nuevas relecturas, en este caso, del poeta que nunca debe ser olvidado. Ricard Andiñach
[Disponible a Filmin]
City for sale (Laura Álvarez, 2018)
Documental sobre les conseqüències de la massificació del turisme en certes zones de la ciutat. Per reflectir les penúries de la gentrificació, s’ha agafat com a corpus de mostra quatre famílies de Barcelona. La Barceloneta, el Gòtic i Ciutat vella són els escenaris triats per identificar amb facilitat les conseqüències locals d’aquest turisme global. El relat es resol amb un format documental amb ritme de ficció i històries que es fragmenten i s’encavalquen amb els mateixos testimonis fent de narradors. El fil narratiu és àgil, hi ajuden tocs d’humor i certa intriga. Com diu Íngrid Guardiola (L’ull i la navalla, 2019), el confort del turista afecta la misèria del resident. I posats a denunciar la complexitat de l’habitatge a Barcelona, hi he trobat a faltar les dificultats que es troben els habitants immigrants a l’hora d’accedir a l’habitatge, que seria l’altre exemple de local, que pateix alhora una doble pressió: la dels turistes i sovint el menysteniment dels habitants locals. Perquè a City for sale, els quatre testimonis triats per reflectir el problema de l’habitatge són locals, locals blancs. També hauria estat bé veure reflectits en el corpus d’analisi els problemes d’aquests altres veïns de Barcelona, que també són la nostra realitat. Sandra Cuadrado
[Actualment a cartellera]
Warrah (Arthur i Corinne Cantrill, 1980)
Un mes amb pocs encerts m’empeny a escriure sobre Warrah, un estudi experimental de les zones selvàtiques d’Austràlia firmat pel matrimoni Cantrill. Malgrat l’absurd que suposa recomanar una peça gairebé introbable, aquesta ha sigut per a mi la gran revelació de juny: quinze minuts que desmunten els automatismes de la percepció i duen l’espectador a passejar pels llimbs de la figuració i l’abstracció, obrint-se a un espai riquíssim, sense lleis, on impera la bellesa suggerent de les composicions. Caiem enmig de la selva del cinema i hem d’aprendre a viure, i a veure, una altra vegada. Esperem tornar-la a veure a l’XCèntric algun dia. Xavier Montoriol
