Destacats, General, Portada, Take Five
Deixa un comentari

TAKE FIVE (Juliol 2019)

/Cada col·laborador recomana una pel·lícula a partir dels visionats del mes/

 

Rufufú (I soliti ignoti – Mario Monicelli, 1958)

Assenyalada sovint com a tret de sortida de la commedia all’italiana, I soliti ignoti és una d’aquelles pel·lícules d’engranatge perfecte, divertida i trepidant, que fan passar volant l’estona i deixen traça en acabar-se. Sota els diàlegs brillants, servits per un repartiment de luxe (de Gassman a Mastroianni, passant per Cardinale i Totò), hi ha sempre un aire melancòlic, una tristesa de fons, que ens recorda que tota comèdia perdurable és, de fet, un organisme tràgic que no pot ser explicat de cap altra manera. Xavier Montoriol

[Disponible a Filmin]

 

American Graffiti (George Lucas, 1973)

L’estiu crida a estiu. Som al 1962 i és la darrera nit de les vacances d’estiu per als protagonistes d’American Graffiti. Les tribulacions (els dubtes, els ideals, el desig) d’aquells que van deixant l’adolescència enrere es manifesten amb la mateixa convicció que li pressuposem al propi Lucas en la seva manera d’entendre (la indústria d)el cine. Curiosament, alhora que Lucas lluitava per finançar aquest film -que evoca al passat-, li donava voltes a l’aventura espacial que definiria el futur de Hollywood. American Graffiti està rodada amb pols ferm, és genuïna, divertida, fluïda i rendibilitza la mirada nostàlgica (no, no és un invent d’ara) de tota una generació. Marian Z

[Disponible a Netflix]

 

Paraíso: Amor (Paradies: Liebe – Ulrich Seidl, 2012)

Nuestra comedia empieza con una expulsión del Paraíso. A partir de ese inicio ¿qué podía ir mal? Que aún hoy el edén tenga connotaciones positivas me parece una obscenidad. El autoengaño como salvaguarda de una realidad nada satisfactoria, en el fondo, nunca servirá. Por eso no hay fondo. La bofetada de Ulrich Seidl filmada desde una teatralidad simétrica y centrada, intenta despertarnos de nuestro letargo contemplativo. Discutibles y agitadores, los Paraísos que deseamos, hace tiempo que nos son lejanos. Porque al igual que el amor, la fe y la esperanza son conceptos interiores, ya no son realidades externas consecuentemente trabajadas. Y ahí está una cámara de cine, casi siempre estática, para tambalearnos. Después, ya sensibilizados, vendrán nuestras vacaciones y, entonces, seremos turistas ejemplares. Buen Viaje.  Ricard Andiñach

[Disponible a Filmin]

 

L’amateur (Krzysztof Kieślowski, 1979)

És un dels primers treballs on Kieślowski planteja el dilema de l’individu atrapat en l’opressió d’un sistema dirigit i perfectament orquestrat. El paper alliberador de l’art com a alternativa a la norma se’ns mostra a través de la figura de Filip Mosz, un treballador d’una empresa estatal, amb un vida aparentment senzilla, que compra una càmera per filmar la seva filla acabada de néixer. Assabentats de la seva afició per l’enregistrament domèstic, des de la fàbrica li encarreguen gravar la celebració corporativa, el primer pas que li obrirà la porta del cinema amateur. La tranquil·litat d’una vida còmoda cau davant la revolta d’un nou desig i la inquietud de l’observador topa inevitablement amb la burocràcia del sistema. La veu de Kieślowski es retrata en la mirada de Filip; el cinema de tots dos és seguit de prop pel règim, però cap dels dos se sotmet al sistema malgrat el peatge que els imposen a  l’empremta de la seva identitat. Sandra Cuadrado

 

Madame de…  (Max Ophüls, 1953)

La secuencia inicial nos indica todo lo que debemos saber de Madame Louise (Danielle Darrieux) mientras busca entre sus innumerables pertenencias de cuál de ellas se puede deshacer para pagar una deuda. La fluidez y elegancia de esta primera secuencia se mantiene en la narración que muta de comedia a tragedia, transformando unos pendientes, antaño tan prescindibles como para haber sido empeñados, a algo sagrado e irrenunciable. Símbolo de un progresivo enamoramiento, escenificado en un encadenado baile a través del tiempo y el espacio, éste símbolo se rebela entonces prisión, dándole un sentido de pertenencia y nostalgia de un pasado en el que Madame de (inserte aquí el apellido del marido nunca revelado, porque nunca fue pertenecido) fue feliz, pasando de la aristocrática vida cómoda pero vacía, a la pasional pero trágica. Cristina Peris

[Disponible a Filmin]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *