En parlàvem a l’Almirall en una trobada dels Muelles. Els qui l’havíem vista, coincidíem que el tractament entre ficció i documental a Els dies que vindran resultava un encert. La Vir (María Rodríguez Soto) i el Lluís (David Verdaguer) fa poc que estan junts quan descobreixen que esperen un fill. La pel·lícula es filma coincidint amb els 9 mesos de gestació real dels actors. Les dificultats erosionen la parella que, segons sembla, continua; no sabem fins quan. El discurs narratiu evoluciona des de l’observació amb fluïdesa, sense judicis, i amb una sensibilitat íntima que s’apropa als personatges càmera en mà. Les escenes interiors guanyen en inquietud i reflecteixen amb naturalitat el trànsit de les urgents contradiccions.

Aquelles contradiccions que cantava l’Ovidi Montllor A la vida enllacen amb les pors que s’evoquen en la versió actual (“Espero tant i tant de tu que no noto el meu cos”), però les antilogies no són les mateixes perquè l’escenari actual ha canviat o potser som nosaltres que no ens hi hem sabut adaptar o no ho hem sabut fer millor. La cançó manté la mateixa lletra però ressona una altra mirada. I la pel·lícula, a partir de la inclusió de vídeos domèstics dels avis sobre el part de la mateixa Vir, juga també a contraposar aquesta herència de rols que trontollen per totes bandes quan se’ls sacseja.

Ser pares: el debat, generacional diuen. No ho sé. El fet és que dades en mà, avui sobreviure als fills com a parella, sigui coneguda de tota la vida o aparellada de fa poc, és tota una gesta. I aquest retrat, amb tots els seus marges, queda molt ben definit a la cinta. Aquest punt de partida marcat per les contradiccions té, però, un enllaç a l’esperança. Probablement, la vida es resol més fàcilment que no ens pensem. I al final aquell pla immens de l’alletament de la criatura, amb la veu de la Maria Arnal (“Canto a la vida, sí”), envaeix tota l’escena i la veritat en tota la seva plenitud s’imposa sense vacil·lacions entre dues persones, mare i filla, que tot just s’acaben de conèixer.