/ A final de mes, ens enfilem al mirador i destaquem les millors vistes /

I’m your woman (Julia Hart, 2020)

A raíz del personaje de Tuesday Weld en Thief (Michael Mann, 1981), a la que incluso una de sus frases inspiró el título, Julia Hart imaginó qué sucedía con esas mujeres en las películas de género que sirven como meras excusas para desarrollar el personaje masculino principal. Jean (Rachel Brosnahan, The Marvelous Mrs. Maisel), supeditada a la vida criminal de su marido, debe huir con su bebé cuando éste desaparece, y confiar en un desconocido para protegerla. El viaje de huida, de descubrimiento de verdades ocultas, y también el de autodescubrimiento de la protagonista, es intimista y realista, de ritmo sosegado pero increscendo. Nexos en común (y otros, como la utilización de las canciones y la música) con el anterior trabajo de la directora: Fast Colors (2018), una película sobre superheroínas en clave minimalista. Cristina Peris

[Disponible a Amazon]

Duvidha (Mani Kaul, 1973)

Un fantasma s’enamora d’una dona i pren la forma del seu marit, que marxa a fer fortuna a una ciutat llunyana pocs dies després del casament. Aquesta és la premissa –amb ressonàncies de rondalla popular– de Duvidha, que sembla succeir al marge del temps, i que esdevé una recerca constant de la imatge única, deslliurada de tot automatisme. Des d’una austeritat d’arrel bressoniana, Mani Kaul juga amb els colors, els enquadraments i les textures per filar una pel·lícula que sembla néixer a cada instant. L’hem vista en 35mm dins el cicle Mani Kaul. La pel·lícula embruixada, gràcies a l’esforç conjunt de la Filmoteca i l’Xcèntric. Xavier Montoriol

[Disponible a Mubi]

The Father (Florian Zeller, 2020)

Les poques coses que queden en el temps de descompte de la vida d’un home amb demència (Anthony Hopkins) se’ns presenten en aquesta peça sota la seva mirada: ens endinsem a casa seva, contemplem les estances, reconeixem els seus objectes i assistim les seves obsessions. Zeller sosté una estructura perfecta amb un guió teatral que embolcalla una posada en escena líquida amb unes interpretacions sòbries i sublims. El pes narratiu recau en la visió de les restes d’un món i el sofriment que això produeix en l’estat emocional del malalt; tot ho veiem a través de la seva fràgil veritat, l’acompanyem en la seva confusió i en els marges permeables de les últimes traces de raó. Encara hi ha un espai per a la lucidesa ocupat per la filla (Olivia Colman), un personatge que construïm a partir dels fragments de realitat desordenada del pare i que encara aporta més patiment que la del propi malalt perquè és a ella qui li tocarà decidir quin ha de ser el final de la història. I en aquella última escena de solitud i absoluta desolació el consol arriba amb l’abraçada d’un estrany que retorna una tímida fe en aquell vincle que un dia es va definir com a humà. Sandra Cuadrado

[En cartellera]