/ A final de mes, ens enfilem al mirador i destaquem les millors vistes /

Un rostro en la multitud (A face in the crowd – Elia Kazan, 1957)

Tan relevante ahora como el día de su estreno, Un rostro en la multitud narra el descubrimiento, auge y caída de un charlatán populista y manipulador al que descubre en la cárcel una ambiciosa productora de radio (y es la primera que cae bajo su hechizo). Después de que la sociedad le ponga en un pedestal por su “autenticidad”, tan falsa como viejo es el truco de los medios publicitando a todo aquel que grite más alto, Lonesome Rhodes (Andy Griffith) acaba engullido por su propio personaje, incapaz de aceptar nada que no sea puro alimento para su ego, que le lleva de la radio a la televisión y de ahí hasta la política. No tardará en aceptar su descubridora (la gran Patricia Neal, el alma de la película) que es simplemente un estafador. 65 años después y como decía aquel, la vida sigue igual. Cristina Peris

[Disponible a Filmin]

Quatre nuits d’un rêveur (Robert Bresson, 1971)

Em sorprèn cada vegada el ritme accelerat de les seves pel·lícules, l’acció nua però constant. No hi ha treva: so de passes amunt i avall, escales, ascensors, portes que s’obren, que es tanquen; la càmera sempre en moviment. Els espais, una abstracció en la fosca. Des d’aquesta altíssima pobresa, els vaixells il·luminats en les aigües negres del Sena travessen l’obra com un cop de brisa fresca. Bresson filma els vaixells com a objectes estranys i desconeguts –amb prou feines són vaixells. La narració salta fàcilment als músics. No hi ha talls o divagacions: és el curs natural de l’obra. La música duu i s’enduu promeses. Xavier Montoriol

Jeanne Dielman, 23, Quai Du Commerce, 1080, Bruxelles (Chantal Akerman, 1975)

“It is time to blow the whole thing up.” (Jonas Mekas, Diaries, 1960)

3 dies en la vida de Jeanne Dielman. Hores de silencis i de violències latents que visibilitzen l’oblit de les dones, la pressió de gènere i l’alienació que provoca el seu sotmetiment a l’espai domèstic. Chantal Akerman despulla el cinema de les opressions formals convencionals i ens ofereix mirar el gest organitzat per arribar a l’essència visual en el ritus de cada escena. L’observació del moment present, com a experiència de la forma real de tota la vida, esdevé la millor eina per deixar un llegat clau a un dels millors manifestos feministes de la història. L’èmfasi, el grau i l’angle configuren el motlle d’ una posada en escena angoixant i hipnòtica que aboca Jeanne Dielman a la destrucció de l’ordre establert com l’única fugida possible per a la seva llibertat. Sandra Cuadrado