/ A final de mes, ens enfilem al mirador i destaquem les millors vistes /
The Assistant (Kitty Green, 2019)
A The Assistant seguim l’angoixant experiència d’una dona jove, Jane (Julia Garner), que troba la seva primera feina en una gran productora de cinema. La jornada laboral es converteix en un engranatge massiu d’opressió encapçalat pel poder assetjador d’un gran productor que allargassa la seva ombra invisible en la resta de peces que constitueixen aquesta oficina (masclisme implícit dels companys, jerarquies de gènere…). Qualsevol intent de sublevació contra aquest sistema és fallit perquè el monstre i el seu mecanisme són aclaparadors. És interessant com s’aborda el tema de l’assetjament, sense estridències, però amb una tensió i un aïllament tangibles en cada detall (cap company li torna la mirada quan parla, l’interrompen constantment, li dicten el que ha de dir…). El procés orquestrat de la destrucció d’una dona a partir de la complicitats del silenci en un escenari, que se centra en aquest cas en una gran productora, però que podria ser qualsevol entorn laboral, és demolidor. Sandra Cuadrado
[Disponible a Filmin]
Dead Pigs (Cathy Yan, 2018)
Absurda y caótica sátira sobre las repercusiones de la globalización, con temas recurrentes en el cine del productor de Dead Pigs, Jia Zhangke (el capitalismo arrasando con el pasado comunista, el choque entre modernidad y tradición), a través de las tramas de unos personajes que confluyen en una historia coral con un ojo puesto en Magnolia (Paul Thomas Anderson, 1999), número musical incluido. La fotografía y puesta en escena, muy cuidadas, ponen de relieve el contraste entre la idea de una falsa tradicionalidad, mantenida únicamente como atracción turística para extranjeros, y esos fondos suburbiales bañados en neón, con la clase obrera distrayéndose de la realidad jugando con el último modelo de gafas de RV. Avanzando a trompicones de manera cómica, se trata la idealización de la cultura occidental que a su vez es la responsable directa de desgracias, representada en la dueña del salón de belleza que sabe de memoria diálogos de películas de Cary Grant, mientras un ejecutivo que trata de vender la experiencia occidental (un complejo de pisos a semejanza de la Sagrada Familia-!!!) necesita para ello desahuciarla.
PD: Por pura casualidad, un discurso que coincide con el del episodio 8 de WandaVision de esta semana, con la idealización de la cultura americana via sitcom, mientras la realidad está lanzando bombas de Stark Industries directas a tu sala de estar. Cristina Peris
[Disponible a Mubi]
I don’t want to sleep alone (Tsai Ming-liang, 2006)
El primer llargmetratge de Tsai Ming-liang, Rebels of the neon god (1992), ja recollia una visió autoral inusualment madura, on es desplegaven els principals eixos temàtics i estilístics que han anat marcant el traç de la seva obra. Afortunadament, tot i partir d’una base tan definida, la trajectòria de Tsai no és ni de bon tros estàtica, sinó que segueix una línia d’exploració constant: cap a un minimalisme creixent, en l’aspecte formal, i cap a una revisió del desig en la ciutat contemporània, en l’àmbit temàtic. Si Goodbye, Dragon Inn (2003) obria la porta a una experiència encara més dilatada del temps, on els espais ruïnosos i deserts marcaven el caràcter de la pel·lícula, I don’t want to sleep alone consolida el desplaçament cap a escenaris post-industrials, on l’existència humana pren més aviat l’aire d’un romanent. Potser és en aquesta intempèrie que esdevé possible un contacte genuí entre les persones: mig pam més enllà –que diria J.M. Esquirol– del desig que mor en la pell, i que omple habitualment les pel·lícules de Tsai, sembla establir-se una connexió fràgil però profunda, com tan sols l’havíem vista fins ara a The Hole (1998). Xavier Montoriol