En els darrers anys, hem vist representades en el cinema experiències diverses sobre l’impacte que genera la violència masclista en els cossos de les dones i en les seves vides. En la darrera sessió de Contrazines Feministes, a propòsit de les lectures de Susan Sontag i Ariella Aïsha Azoulay, reflexionàvem sobre la representativitat d’aquesta violència a través de les imatges, des de quina posició la llegim i quin efecte ens produeix. Deia Susan Sontag (Ante el dolor de los demás, 2003) que la compassió és una emoció inestable que necessita traduir-se en accions si no vol fer-se malbé. Comentàvem també durant la sessió com n’estàvem de saturades de veure reflectides en imatges la il·lustració d’una agressió en termes sovint pornogràfics. Hi ha una única manera de veure representada una violació? Azoulay, en el seu assaig Potential History: Unlearning imperialism (2019), ens ajudava a resseguir, a través de referències visuals, el testimoni de violacions en massa a dones alemanyes al final de la segona guerra mundial on no es mostrava cap rastre de sang, cap cos nu. Es tractava d’un seguit de fotografies on la violència semblava visualment inexistent però alhora es feia perceptible en tots els elements que constituïen cada imatge. Proves irrefutables que, en el context del Berlín de l’any 1945, havien deixat l’empremta d’una violència sistèmica contra les dones. Unes històries oblidades que, a partir de les imatges, havien ajudat a construir una memòria col·lectiva.

Potser si ens acostem a les imatges des de la vorera que ens planteja Azoulay i ens situem al marge d’aquesta representativitat acarnissada de la violència que ens arriba actualment en quantitats ingents i en tots els formats possibles, podrem iniciar un altre itinerari que ens permeti analitzar el perquè d’aquest dolor injust i insuportable. I és per aquesta escletxa que voldríem parlar de la darrera proposa de Kitty Green: The Royal Hotel. Una pel·lícula en què la directora opta per explorar com escala la violència masclista, en lloc d’aturar-se en la seva representació com a tal. Green retrata aquells comportaments que, en un espai quotidià com la feina, esdevenen microagressions contra les dones. I els observa de ben a prop. La seva contribució passa per aturar-se justament aquí, reflectir-ne tots els estadis i obrir la porta a una altra resposta possible a aquesta cultura de la violació (entesa com a cultura o representació en què, per mitjà de pràctiques socials i situacions quotidianes, es normalitzen conductes que tenen a veure amb la violència sexual cap a les dones, de manera que es desacredita, responsabilitza o culpabilitza la víctima d’una agressió sexual).

I és que massa sovint, des del cinema s’assumeix com a propi que les dones visquin amb por o bé pateixin algun tipus de violència sexual. Després d’un episodi d’agressió sexual, el desenvolupament habitual en la pantalla és el d’una mort violenta o una violació. En parlàvem, fa un parell d’anys en una mena d’assaig observacional sobre Les veus de les dones en el cinema recent, on analitzàvem com era representada aquesta violència sistèmica contra les dones. En aquell moment semblava que la resposta a aquesta violència masclista en totes les seves variants era encara tímida. Es detectava un avenç considerable en la manera de representar la violència contra les dones des d’una perspectiva feminista, però la contraproposta resultava encara poc tangible. Revisàvem també alguns casos on la solució del conflicte passava per un ‘rape revenge’ no gaire convincent (v. Promising Young woman). Però en tres anys les coses sembla que han canviat sensiblement, i recentment hem pogut comprovar com aquesta resposta es veu representada d’altres maneres. En aquesta pel·lícula, per exemple, es rebutja frontalment el cine ‘exploitation’ on la violència és el tema estrella. Green capgira el relat i aposta per una narrativa que evita la representació sistèmica del terror sexual. La reflexió sobre la representació cinematogràfica de la cultura de la violació és ben present en les propostes d’aquesta directora i, a The Royal Hotel, en un gir inesperat, les protagonistes faran el possible per volatilitzar aquest món masclista tan inhabitable.

Què significa ser dona en un entorn repressor? The Royal Hotel s’endinsa en un viatge de dues noies per terres australianes que comença com un road trip i acaba esdevenint el seu pitjor malson. Hanna (Julia Garner) i Liv (Jessica Henwick) són dues amigues nordamericanes que viatgen amb les seves motxil·les per Austràlia. Per sobreviure, Liv suggereix a Hanna que potser seria una bona idea acceptar una feina temporal de cambreres en un bar remot d’un poble miner perdut a les profunditats australianes. La pel·lícula és una adaptació de la història real del documental Hotel Coolgardie (Pete Gleeson; disponible a Prime video) que gira al voltant de dues motxil·leres finlandeses que fan cap a Coolgardie, al sudoest d’Austràlia.

Gairebé tota l’estructura del film està dedicada a crear un ambient opressor sobre les dues noies. Aquest retrat del territori en què l’hostilitat del paisatge humà és la carta de presentació per a les dones forasteres l’havíem vist ja en pel·lícules com Three Billboards Outside (Martin McDonagh 2017) i també a Support the girls (Andrew Bujalski, 2018). A The Royal Hotel, a més, l’atenció se situa en tots els nivells d’aquesta escalada d’una tensió violenta que sembla que pugui esclatar en qualsevol moment. La violència verbal, l’assetjament i l’agressivitat ajuden a construir un espai on només es respira por. Com esmenta Eulàlia Iglesias en la seva crítica, els dies darrera la barra del bar es converteixen en una mena de gàbia des d’on les dues joves hauran d’aguantar, per una banda, els abusos del propietari; i per altra, tots els efectes d’una masculinitat tòxica per part dels clients.

De fet, ja en el seu treball previ, la directora obria camí a les vivències personals i al retrat de l’opressió que podia sentir una dona en un entorn laboral. A The Assistant seguíem l’angoixant experiència d’una ajudant, Jane (Julia Garner), que troba la seva primera feina en una gran productora de cinema. La jornada laboral es convertia en un engranatge massiu d’opressió encapçalat pel poder assetjador d’un gran productor que allargassa la seva ombra invisible en la resta de peces que constitueixen aquesta oficina (masclisme implícit dels companys, jerarquies de gènere…). El tema de l’assetjament s’abordava en aquella ocasió des del silenci, però amb una tensió i un aïllament perceptibles en cada detall (cap company de l’oficina li torna la mirada quan parla, l’interrompen constantment, li dicten el que ha de dir…). El procés orquestrat de la destrucció d’una dona a partir de la complicitat des de la intimidació ambiental resultava demolidor. L’entorn tòxic té també un pes aclaparador a The Royal Hotel. Si a The Assistant l’exposició s’abordava des del silenci de la intimitat de la protagonista, ara tota aquesta violència s’externalitza i es materialitza a través de tots aquells comportaments masclistes que escalen cap a un possible esclat de violència a mesura que avança la pel·lícula.

“We have seen enough violence in film. If you stop violence earlier never scalates” Kitty Green

A The Royal Hotel, com en les imatges que apuntava Azoulay en el seu assaig, el tractament d’aquesta violència s’intueix sovint fora de camp, la qual cosa contribueix a tensionar encara més el relat alhora que ajuda a fer tangible aquesta sensació d’inseguretat permanent. Però l’escalada de tensió no deriva ni en un assassinat ni en violació. I aquí és on rau tota la força de la pel·lícula, en aquest retrat de la tensió creixent que tot i estar a punt d’esclatar no arriba mai a cap boiling pont perquè la resolució del conflicte no passa pel fetitxisme masculí tan explotat amb la fórmula del rape revenge. Tot i que en algun moment sembla que el relat apunti cap a un final catàrtic, la directora desvia la narrativa cap a un altre angle que permet alliberar les protagonistes d’aquest efecte gàbia. Com ella mateixa va comentar a la roda de premsa en la presentació de la pel·lícula al Festival de San Sebastián: “Hem vist ja prou violència en el cine, si la violència s’atura en els estadis previs ja no pot escalar.”

De fet, tot i la insistència d’algunes veus a llegir The Royal Hotel com a cinema de terror, Kitty Green va deixar ben clar en la roda de premsa al passat festival de San Sebastián que la seva proposta no està concebuda com una pel·lícula de gènere. Green aconsegueix encaixar el seu relat en una estructura narrativa que es podria situar als marges del thriller, un format fet a mida que li permet reflectir aquests episodis de microagressivitat aturant-se i observant, a través dels personatges, com pot escalar aquesta violència.

Aquest retrat de violència sistèmica contra les dones és un dels temes de fons de la pel·lícula, un fil que dialoga amb altres històries de dones dirigides per directores i que com Green van participar en la secció oficial de la darrera edició del Festival de Sant Sebastià: em refereixo a Un Amor d’Isabel Coixet, El Sueño de la Sultana d’Isabel Herguera i O Corno de Jaione Lamborda. Directores que escriuen les històries que elles mateixes desenvoluparan. I que coincideixen en apostar per relats sobre dones que han de transitar per un exili existencial com a via de lluita contra un entorn hostil. En tots els casos ens trobem amb històries personals amb protagonistes femenines que busquen la seva seguretat en un entorn on se senten amenaçades. Hi ha maneres de reescriure el guió que fins ara semblava imposat, i cada cop veiem més sovint que el trànsit d’aquestes dones per la foscor explora també vies celebratives com a resultat d’un procés transformador. Tal com reclamava Yvonne Rainer a Thoughts on Women’s (1986), no hi ha un únic model de cinema de dones, i sortosament l’escenari actual posa de manifest aquesta pluralitat de propostes per un cinema amb perspectiva feminista que evidencia que totes les veus i diversitats són possibles.

Els quatre treballs tenen també en comú la confluència en la idea d’una certa esperança en el seu desenllaç. Així, ens trobem itineraris que clouen amb una celebració. O Corno acaba amb vida, la Inés d’El Sueño de la Sultana pot finalment somniar, la Nat, a Un amor, s’allibera de tota aquesta opressió amb una escena final preciosa on balla i deixar anar el seu cos; i a The Royal Hotel les dues protagonistes emprenen la seva aventura en solitari.

Després del seu pas pel Festival de San Sebastián, on va guanyar el guardó RTVE Otra mirada, la pel·lícula es va estrenar oficialment el 15 de març, però malauradament ha arribat a ben poques sales sales. Quina llàstima i quina ràbia! Green és una de les veus recents que ha obert més territoris parlant de violència masclista des d’una altra mirada. De vegades, com veiem a The Royal Hotel, optant per un final provocador que qüestiona la representativitat de la cultura de la violació en el cinema recent. Si resseguim el testimoni del seu manifest fílmic a través dels seus treballs, podem reconèixer la seva aportació com una de les veus més rellevants que s’ha obert darrerament a l’hora de reflectir el sentit del consentiment sexual des d’una perspectiva clarament feminista. La seva recerca al voltant del concepte de violència ha obert nous diàlegs que han trencat la visió que des de certa part de la indústria s’ha volgut imposar. Green defensa la possibilitat d’encarar aquesta violència contra les dones, si cal, amb violència en una aposta que fixa l’atenció en les petites agressions per reflectir la tensió que generen aquests comportaments.

De l’assaig de Susan Sontag sobre el dolor i la representació de la violència fa més de 20 anys, i sens dubte queda encara un llarg camí en la manera d’explorar aquesta violència i en la manera d’explicar-la i mostrar-la. També és cert que se’m fa difícil repensar el moment actual sense mencionar el punt d’inflexió que va esdevenir Titane (2021), la contribució de Julia Docournau, com una nova via de resposta a la representació cinematogràfica de la violència estructural. D’alguna manera em sembla que recull el llegat de Sontag en allò que deia que la resposta no havia de passar per la contemplació del dolor sinó en una traducció en accions. Quan apareix alguna proposta que capgira el sistema i aposta per explicar la història des d’un nou territori (com succeeix a Titane i també a The Assistant i The Royal Hotel) s’obre el camí d’una certa esperança cap a la idea d’una ocupació que ens pertany.