Quin és el cost humà de la solitud? Com ens connectem amb els altres? A qui demanem ajuda quan ens sentim fràgils? Quin és el límit de silenci que podem absorbir com a humans? Aquestes són algunes de les preguntes que m’han acompanyat i he vist reflectides en les creacions individuals i col·lectives d’aquesta edició del Festival de San Sebastián. Acabo de tornar a casa, és la vegada que més m’ha costat acomiadar-me. Mai m’havia emocionat tant al cinema o potser no ho havia fet amb la regularitat d’aquestes dies. Com a mínim, no ho recordo o no en soc conscient. He plorat cada dia. La mort i la solitud han estat ben presents cada dia del festival. I entrar i sortir de la mort en totes les seves variants no m’ha resultat fàcil. M’ha costat marxar de Donostia, com si em costés dir adeu a les coses que tant m’agraden, a aquests dies tan plens de vida a través del cinema encara que aquest cop hagi estat per parlar de la mort i d’aïllament. I no ha estat una mort qualsevol. A través de les diferents sales de la ciutat he vist la mort des de finestres diverses. Les pel·lícules que he vist aquests dies no parlen només de la mort com a concepte sinó sobre com ens hi acostem i amb qui. El que he vist m’ha parlat sobretot de l’empatia per qui està intentant gestionar com pot aquest darrer trànsit. Hem trobat dones que acompanyen amigues que tenen la mort a prop (La habitación de al lado), filles que acompanyen els seus pares en la malaltia (Los destellos i My eternal Summer), morts per amor (Bound in Heaven), famílies que miren de superar la mort d’un fill (Bagger drama) i individus que anhelen comunicar-se mentre naveguen desconcertats buscant consol (On Falling). Moltes nits en una nit. I a mesura que avancen els dies de Festival, les pel·lícules enceten converses entre elles mentre demanes un cafè o tornes del Cinema Principe i travesses el pont del Kursaal camí de l’hotel. I aquells personatges, potser sense saber-ho, connecten els uns amb els altres. Figures que introdueixen històries que et reconcilien amb la vida i amb la part més humana de tots nosaltres. La idea del relat relacionada amb la possibilitat de reconèixer-hi la teva pròpia humanitat em resulta cada dia més present. Em retroben les paraules d’Úrsula K. Le Guin: “En el meu desig de ser humana vaig buscar proves de la meva humanitat.” Aquests dies hem vist pel·lícules que m’han permès recol·lectar llavors i guardar-les al cistell per després compartir-les. A continuació espigolem (gràcies, estimada Agnès Varda) aquestes llavors que hem pogut recol·lectar durant aquests dies de festival.
Los destellos (Pilar Palomero, Secció Oficial)
La primera finestra al dol que volem obrir és la proposta que planteja Pilar Palomero a Los Destellos. A Los destellos s’hi entra en silenci per poder escoltar el temps. Un temps que ens arriba cinematogràficament dibuixat pel so del vent, els rellotges, la respiració, les pedres, els arbres. La directora, Pilar Palomero, amb una cura delicada i sostinguda, ens ofereix un temps preciós per entrar a la pel·lícula, per conèixer i acompanyar uns personatges que passen per un moment fràgil i dolorós. D’una manera orgànica deixa la finestra oberta perquè hi entrem a través d’unes guspires de llum que atravessen les escletxes salvatges del paisatge abrupte de la Terra Alta. I amb aquest marc tan present i tan amb gust de terra, la directora torna a l’espai de les relacions personals per abordar, en aquesta ocasió, el tema de les cures i a la manera d’acostar-nos a la mort d’una persona estimada.
I és que el paisatge de la Terra Alta forma part de la geografia de Los destellos deixant una empremta en l’ànima dels personatges. Deia la directora en la roda de premsa que el vincle emocional amb aquest espai ha estat molt estret. De fet, el retorn a les terres dels seus avis en què ja va rodar alguns dels seus primers treballs com La noche de todas las cosas i Horta, ha estat també una decisió estètica. Amb la directora de fotografia, Daniela Cajías, van decidir allunyar-se del llenguatge dels seus llargmetratges anteriors i recuperar el to del seus curts reprenent un to més clàssic per trobar-hi alhora alguna cosa nova.
El guió de la pel·lícula es basa en l’adaptació d’un relat d’Eider Rodríguez, escriptora basca, titulat “Bihotz handiegia” (Un cor massa gran), però Pilar Palomero trasllada la història de manera brillant al seu territori geogràfic i emocional aportant les seves pròpies experiències. Els personatges de l’obra d’Elder Rodríguez, tan complexos i contradictoris, han estat un vehicle per transmetre el que Palomero havia sentit i viscut de petita a Horta. La història ens apropa a la Isabel (Pilar López Arnaiz, Concha de Plata a la millor interpretació protagonista), una dona que potser sense voler-ho, s’acosta al seu exmarit, greument malalt a petició de la seva filla Madelen (Marina Guerola). Les actuacions són també sublims. Marina Guerola com a Madelen ens deixa una de les escenes que passarà a la història com un d’aquells moments màgics de suspensió dramàtica, quan tota una vida penja conscientment d’aquell moment. Madelen anima a ballar al seu pare al compàs de ‘A tu vera’. Mentre somriu dolçament, l’abraça, l’acompanya i l’acarona entre uns petons que seran els últims. I ella ho sosté tot, l’escena sembla levitar i amb ella tota la sala.
La habitación de al lado (Pedro Almodóvar)
Tilda Swinton és Martha. Julianne Moore és Ingrid. Veure-les juntes compartint escena és meravellós. La manera com sostenen cada imatge és brillant. Les paraules en els seus diàlegs flueixen amb un control i una precisió absoluta. Els mots respiren en cada frase, respiren amb calma i amb la seguretat que allò que tenen entre mans sortirà bé. Aquella màgia de les coses que semblen simples quan, de fet, són molt complexes. Un regal. La habitación de al lado planteja una amistat entre dues dones adultes que es recupera després d’uns anys quan una de les dues es troba en una situació extrema. La Marta està malalta, té un càncer terminal, les opcions experimentals no han funcionat i ara sap del cert que no li queda gaire temps. El temps de les concessions s’ha exhaurit. Malgrat les circumstàncies, té clar que vol viure aquestes darreres setmanes instal·lada en un lloc preciós i en present lluminós. També sap que vol posar fi a la seva vida de manera digna i sense patiment. Per poder conduir la fi dels seus dies de la manera que ha escollit necessita ajuda.
La habitación de al lado, com passava també a Los destellos parla d’obrir els braços i acompanyar. Ens parla d’empatia, del valor d’acompanyar a algú quan ho necessita. I esdevé també una pel·lícula política sense voler ser-ho perquè aspira a aquest compromís de llibertat que sobrevola tot el relat des de diferents finestres. Hi ha instants plens de llum que acompanyen el trànsit de la Marta cap aquest final. L’amistat supera la mort. Amb un hàbil joc de simetries gestuals, a mesura que avança la història una va agafant trets de l’altre fins a semblar la mateixa persona. Ingrid al final de la pel·lícula sembla heretar les fortaleses de Martha o potser és que reconeix una fortalesa que ja tenia però que no ho havia sabut fins ara. Totes dues defineixen la perfecció en cada pla mentre broden la bellesa depurada en cada escena.
En destaquem un encertat final, amb una mort que sembla reconciliar la filla amb la mare a través de l’amistat de l’Ingrid. D’alguna manera, recuperem aquesta ombra de Tilda Swinton que ja vèiem a The eternal daughter en aquest paper de cineasta que cerca en els records de la seva mare el material per fer una pel·lícula. Apuntava el director que la naturalesa d’una pel·lícula té molt a veure amb la incertesa d’una aventura. Sempre hi ha coses que es poden escapar de l’itinerari traçat però tractar de ser un mateix és el millor que es pot fer.
My eternal summer (Sylvia Le Fanu, New directors)
També del diàleg entre la vida i la mort parla My Eternal Summer. La protagonista Fanny, té 15 anys, i passa les vacances amb els seus pares a la casa d’estiueig al costat del llac. Aquest estiu, però, tot és diferent. Sap que aquest és l’últim estiu de la seva mare. Sense gaire eines per fer sostenible el present, Fanny s’haurà de preparar per afrontar tot allò que ha de venir. Tot es debat entre fer tangible aquest present fugisser mentre es gestiona un futur intern.
Bellesa i dolor mantenen una conversa constant al llarg de tota la història, un diàleg que Shubert sosté de fons amb una peça que ens parla de deixar que la música entri al cor. És interessant l’acostament a la lluita interna d’aquest personatge que es troba en un procés de creixement i angoixa inherent a la mateixa adolescència alhora que es veu abocada a gestionar una crisi familiar que no vol admetre ni sap encarar. Le Fanu fa un retrat molt colpidor del conflicte d’aquesta jove, que lluita per la seva joventut mentre ha de gestionar la presència al costat d’algú que s’està morint. El concepte de pèrdua l’aclapara en tots els sentits possibles. Està perdent la seva mare, perd la parella i perd la seva capacitat per comunicar-se; mentre la seva mare s’està morint, ella intentarà, com pot, gestionar el seu propi dol intern per una ruptura amorosa. En paral·lel, Fanny, des de l’altra banda del mur, l’espai de la vida, haurà d’iniciar un procés lent i feixuc que tindrà dies d’avenç i altres de retorn, un trajecte lent on es barreja el dol, la gestió del record i entre tot això la vida que avança inexorable.
My eternal summer parla de tots aquells moments que tots algun dia hem tingut la temptació de desar perquè no acabessin mai. La bellesa és present en cada escena de la pel·lícula. Tot el fil del relat resulta molt orgànic, hi ha tota una atmosfera molt natural que, de vegades, sembla acostar-nos al to d’un documental. Silencis compartits. El picnic a la muntanya, la conversa al banc, l’intercanvi de lectures.
També és bonica l’escena del sopar d’aniversari amb els amics que s’acomiaden de la mare mentre parlen dels somnis. La seva millor amiga li parla de tornar a Creta. El marit que amb un brindis diu que ho donaria tot per canviar-se per ella. El però d’aquest proposta és que potser cada gest està marcadament ritualitzat per contribuir a una dramatització, que a voltes, es fa excessiva. A través de Fanny accedim al diari de la seva mare: “Passo tant temps buscant la paraula justa que, de vegades, se m’oblida el que volia dir.” Tota la sala ha deixat de respirar amb l’últim alè de Karin. Tothom qui ha perdut un ésser estimat sap que és així. Cada respiració és més feixuga que l’anterior, saps que en queden poques però no saps si aquella serà l’última. Potser la insistència en aquest últim alè produeix un efecte incòmoda, com d’estar en un lloc molt íntim per ser multitud, la sensació d’entrar en un espai massa privat.
Bagger drama (Piet Baumgartner, New directors)
Als personatges de Bagger drama (guanyadora del premi de la secció New Directors) també s’han perdut dins el contenidor de la incomunicació. Davant la mort de la filla, no saben en quin calaix desar tant de dolor i tots els membres de la família corren en direccions oposades. Tots necessitaran allunyar-se del focus per poder tornar, sense saber exactament quin és el lloc de retorn.
La pel·lícula planteja el retrat d’una família que té greus problemes de comunicació davant un fet traumàtic que els sacseja a tots. No saben relacionar-se ni parlar de coses íntimes o de tot allò que requereixi gestió emocional. El temps es dedica exclusivament al negoci familiar de les excavadores. No es parla de res més. Quan mor la filla, els membres de la familia col·lisionen. El pare troba en una amant una via d’escapament, la mare es consumeix i decideix vendre el negoci familiar de les excavadores i el fill decideix fer les maletes i fugir a estudiar als Estats Units.
Davant del col·lapse humà, sembla que l’única dosi d’ànima l’aporten les excavadores, els únics personatges que amb el seu ballet mecànic i preciós esdevenen els únics caràcters que semblen una mica humans. Cal destacar la fotografia (Pascal Reinmann) que aconsegueix traçar un vincle emocional a l’altra banda de la sala a través de la humanització d’unes excavadores.
Bound in Heaven (Huo Xin, Secció Oficial)
“Si no t’hagués conegut, no hauria tingut ningú de qui acomiadar-me”
He de confessar que quan vaig escoltar aquestes paraules em va explotar el cor i em va caure alguna llàgrima. Bound in Heaven (Premi de la crítica internacional FIPRESCI i Premi del Jurat a la millor fotografia per a Piao Songri) és la història de dos desconeguts que agonitzen en un món que agonitza (manllevant paraules de Pedro Almodòvar). Individus, que com els altres protagonistes que hem conegut a través dels relats mencionats, també vagaregen en la recerca de consol. De tots els personatges que hem vist als marges, ells se situen encara un pas enrere. En aquest cas, a diferència de les altres propostes, el confort arriba d’una persona desconeguda amb qui el protagonista s’acaba enamorant. Junts s’entrellacen en una espiral poètica autosdestructiva que els ha de portar a les profunditats de la foscor. Malgrat tot, també hi ha un punt de llum, una escletxa d’esperança que ve per la bellesa d’unes imatges que enlairen un relat turbi i magnètic per on transiten uns personatges als vorals d’unes ciutats deshumanitzades. S’obre l’escletxa de la fugida al camp. L’espai rural apareix com un territori, que lluny d’evadir-los, els enfronta encara més a unes misèries socials col·lectivitzades.
És la primera pel·lícula com a directora de la guionista Huo Xin. La història prové també d’una novel·la seva del 2006 que tractava sobre el maltractament i l’amor pur, un text que la directora va escriure fa gairebé vint anys i que ha sabut adaptar al temps present amb molt d’encert. Les localitzacions han estat triades amb molta cura i es converteixen en espais treballats amb gran precisió. Per a cada escenari s’ha creat un clima i una atmosfera diferent que juga molt a favor de la construcció dels personatges (meravellós el guiatge simbòlic a través de Wuhan i Shangai mentre la càmera segueix els viaranys del riu). A destacar també l’evolució del personatge principal (Zhou You), que està treballada amb precisió física i mental fins a un llindar que, de vegades, fa vertigen compartir la seva experiència. L’empremta de la literatura és ben present en la visualitat tan poètica de les imatges (la fotografia és d’una bellesa indescriptible: aquell pla zenital preciós de l’escena en què es banyen i semblen dos cossos inerts en el mar), fet que ajuda a reflectir un guió ple de contrastos, entre la salut i la malaltia, la ciutat i els espais rurals, el maltractament i l’amor pur.
On falling (Laura Carreira, Secció Oficial)
Un altre personatge que durant aquests dies de Festival vagareja en la solitud de la seva fragilitat és Aurora (interpretada meravellosament per Joana Santos), la protagonista d’On Falling, l’òpera prima de Laura Carreira (Concha de Plata a la millor direcció ex aequo). La pel·lícula se centra en la vida quotidiana d’Aurora, una jove portuguesa que treballa en un magatzem de logística a Escòcia. Però en aquesta història, els paisatges escocesos són només un teló de fons perquè la vida de l’Aurora transcorre entre les parets de la seva habitació del seu pis compartit i els estrets passadissos del magatzem on treballa. No hi ha temps ni espai per a res més.
Es treballa per sobreviure. Això és tot. Fora de la feina només queda posar la rentadora i el capítol xx de la temporada xx. I potser alguna altra escletxa gris que ens deixa aquesta societat. L’únic punt de connexió amb el món exterior és un mòbil. A través de la rutines de l’Aurora, el film planteja temes profunds com la precarietat laboral, la solitud, la salut mental i les relacions personals. I tal com va apuntar la directora en la conversa que va oferir també en el marc del festival, la pel·lícula llença una pregunta molt clara: Quin és el cost humà de viure d’aquesta manera? El capitalisme és tan fort que per a tots aquells que pengen com a funambulistes de les engrunes d’aquest sistema, l’única manera de sobreviure és oferint la pròpia existència com a moneda de canvi.
Figures totes elles als marges, persones que combaten, des de fronts diferents i amb les eines que tenen a l’abast, per conservar la seva dignitat o simplement una particular manera d’estar o de deixar d’estar a la vida.
En el contenidor d’aquestes pel·lícules hem trobat, més sovint del que pensàvem, trossos de les nostres històries i de la nostra humanitat. I a través de la pantalla, hem vist que potser sí que som humanes. I, com diu la meva companya de Contrazines feministes, Alba Villarmea, seguirem donant voltes a aquesta pregunta: Quins relats ens permeten ser humanes? Desitgem continuar trobant respostes a través del cinema en les properes edicions.