Bazar Bazin, Destacats, General
Deixa un comentari

Carta 2- No Tenim Remei

Compartir idees sobre les que reafirmar o contradir un impuls, una reacció, una sensació. És igual de complex que fascinant. Potser per això gaudim tant parlant de cinema. O, senzillament, és que no tenim remei.

L’absència rellevant d’una discontinuïtat entre l’obra i l’espectador, resseguint les paraules de Joan Ferraté, em fa pensar: és l’experiència del visionat i tot el que es deriva d’ell (estats i les mutacions d’aquests estats) una experiència íntima i individual? Com es modifica (i quina és aquí la nostra renúncia) quan entren en joc factors externs o ànsies interpretatives?

Deia Dondis en la seva Sintaxi de la Imatge: “allò que un veu és una part fonamental del que un sap, i l’alfabetització visual ens pot ajudar a veure el que veiem, i a saber el que sabem”. Comparteixo profundament la visió de Dondis, i de com aquest aprendre a mirar és important per conformar i confirmar el que som. I aleshores, confesso que no puc evitar rendir-me a aquell instant precís en el que s’esdevé la connexió, entre obra i espectador, i relegar l’aprenentatge i la descodificació, per més que siguin processos inevitables i, tal vegada (o no), necessaris.

Repensar una experiència la transforma, i em pregunto si l’abstracció i la indefinició (tan poderoses en el sentir) poden ser vàlides dins aquesta “maniobra”. Per un mateix, segurament no hi ha problema: el simple plaer de la identificació, de la seducció i l’evocació, justifica l’obra. Serien vàlides en l’apropiació personal, però i en una anàlisi que aspira a obrir diàleg?

Volem saber què ens diu l’autor i volem saber de què parla l’obra, ens volem endinsar en les possibilitats de les seves lectures, i volem quedar fascinats per la seva bellesa (o per la seva absència). En resum, volem sentir, i no sé en quin lloc queda, i ho dic de veritat, el paper de la crítica.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *