Actualitat, Destacats, Featured, Festivals, General, Portada
Deixa un comentari

Maternitats, a propòsit de Cinco Lobitos

Deborah Levy va escriure a El cost de viure (2018) sobre l’esforç de moltes dones de la seva generació per intentar construir una estructura familiar que funcionés. ‘Ser arquitecte de la felicitat dels altres és un gran acte de generositat’, deia mentre parlava de dones que al llarg de les seves vides havien trobat un espai per a tothom menys per a elles mateixes. Explicava que coneixia la mare d’una amiga seva, una dona molt humil que cuinava per a les seves sis filles però mai s’asseia a menjar amb elles. La mare sempre menjava sola a la cuina. Amb el temps la seva amiga s’havia acabat adonant que aquell era l’únic moment on la seva mare podia estar tranquil·la, tenir silenci i fer alguna cosa pel seu compte (‘A la meva mare li agradava menjar sola a la cuina perquè era l’únic lloc on podia permetre’s pensar’). Un gest humil i molt significant perquè podem reconèixer en aquesta imatge totes aquelles dones que han trobat en aquest moment una mica de pau.

Cinco Lobitos (Alauda Ruiz de Azúa, 2022) m’ha fet pensar en aquest concepte de maternitat atrapada entre la importància i la urgència que evoca Levy en el seu llibre. La pel·lícula parla de la maternitat i la criança però sobretot de les cures. Amaia (Laia Costa) és una jove traductora autònoma que acaba de ser mare i li costa trobar l’encaix entre la seva vida, la parella i l’arribada la seva filla. Una mica a contracor, la casa dels pares es converteix en un refugi mentre avança per la seva vida a les palpentes. De sobte, però el que havia de ser un espai bàlsam es converteix en un camp de mines quan la seva mare emmalalteix greument. Les cures ara ocupen el seu primer pla mentre la resta de capes de la seva vida encara no han assolit una textura mínimament sòlida.

En una de les escenes inicials, Amaia està a punt d’entrar a la dutxa. Per fi ha aconseguit un moment de solitud després d’una nit sense treva al costat de la seva filla petita, Jone. En el pla la veiem amb el rostre cansat i amb un gest visible d’esgotament. Pocs segons després d’aquest instant de silenci, la veu del seu company interromp el seu espai perquè demana a crits on són els bolquers que no els troba. Alguna cosa de Levy i també del llegat de Chantal Akerman (Jeanne Dielman, 23, Quai Du Commerce, 1080, Bruxelles; 1975) hi ha en tot això que evoca Alauda Ruiz de Azúa a la pel·lícula i en aquestes noves mirades que qüestionen aquest pes de la criança i de les cures que recau en les dones.

Noves perspectives sobre la maternitat que coincideixen també en altres pel·lícules recents com The Worst Person in the World (Joachim Trier, 2021), The Lost Daughter (Maggie Gyllenhaal, 2021), La isla de Bergman (Mia Hansen-Løve, 2021) i Ninja Baby (Yngvild Sve Flikke, 2021). Treballs que, com Cinco Lobitos, comparteixen una voluntat manifesta de retratar el malestar creixent de les dones a considerar la maternitat com l’objectiu final de les seves vides. Notes que apunten una complicitat amb la tesi del manifest de Jenny Brown (Maternitats en vaga) sobre la crisi que aquest malestar provoca en tots les capes del sistema capitalista (‘És el creixent rebuig de les dones a considerar la maternitat com el destí de les seves vides i la crisi que això causa en tots els aspectes de la planificació social.’).

De fet, algun efecte semblant patia Leda (Olivia Colman), la mare protagonista de Lost Daughter, una pel·lícula que arrenca també amb el breu relat d’una ocupació. Una ocupació del temps, de la pau i de l’espai d’una dona. El breu relat d’una escena que, com succeeix en la proposta de Ruiz de Azúa, avança una tensió que es farà evident en la resta de les seqüències. També a Cinco Lobitos, aquest ritme trencat marcarà la textura del fil narratiu, un tret que reforçarà el to de la pel·lícula i que il·lustrarà el desassossec permanent que dibuixa el recorregut vital i emocional d’Amaia. Una jove mare que viu amb una tensió permanent que li impedeix gaudir de qualsevol moment de pau que, per un motiu o altre, sempre s’acaba esvaint. Una dona que té cura de dues persones dependents i que sembla no poder decidir res perquè sempre hi ha alguna altra situació urgent que passa per sobre.

“A veces una es feliz y no lo sabe.”

Potser un dels punts més encertats de la pel·lícula és el punt de vista d’Amaia com a filla i el canvi de relació amb la seva mare, Begoña (interpretat per Susi Sánchez), arrel de la malaltia. El vincle entre totes dues avança amb respecte i delicadesa entre l’herència i la sororitat (comparteixen moments bonics de complicitat, per exemple quan netegen juntes les anxoves o s’agafen la mà abans de la intervenció). Es crea una nova mirada entre mare i filla molt interessant. Amaia se n’adona de totes les renúncies que va fer Begoña (‘A veces una es feliz y no lo sabe’, potser es podria haver haver desenvolupat més la relació de Begoña amb Iñaki) i possiblement ara la veu com a dona per primera vegada. Com una dona que va plantar el desig personal a favor de l’estructura familiar. És molt encertat com es planteja aquest tema i també com ara Amaia a través de les renúncies de la mare percep aquest cost de viure de què parlava Deborah Levy.

Deia Montserrat Roig que les dones, sí, estan tipes de ser perfectes. ‘I heus aquí que les dones perfectes comencen a sospitar que algú ha escrit malament el guió’ (Dones perfectes, 1990). 30 anys després trobem per fi a la pantalla relats que donen la volta a les figures maternes i representen altres línies argumentals. Així trobem com a Cinco Lobitos (i a les altres propostes que hem esmentat) s’aposta per trencar un dels murs que el muntatge sistèmic del patriarcat ens ha volgut fer empassar, el de l’estereotip de la maternitat entès com a culminació de la plenitud d’una dona, aquella construcció social que associa per defecte la criança i les cures amb el plaer indissoluble de ser mare.

Tal com veiem a The Lost Daughter, la maternitat pot aixafar, pot ofegar i pot ‘no compensar’. Davant aquest escenari, el personatge que interpreta Colman fuig i no perquè no estimi les seves filles sinó perquè en aquest esfondrament que ha esdevingut la maternitat ja no s’hi reconeix i ha de recuperar la seva identitat. Un paral·lelisme que trobem també a Cinco Lobitos, quan Amaia per sobreviure a la situació i retrobar-se amb ella mateixa tanca conscientment un cicle i torna a casa. Decideix, com deia Roig, que ha arribat el moment de deixar de ser perfecte, desar la culpa en un racó i avançar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *