L’endemà de veure la pel·lícula em vaig llevar amb aquella imatge al cap. El record d’una boira indefinida de tons grocs. Aquelles partícules en suspensió, barreja de pólvora, humitat i incertesa. Céline i Ramon van anar a veure Eagles of Death Metal a la Sala Bataclán. Sobreviuen a l’atemptat, però una part d’ells queda emocionalment atrapada en aquell fossat i no saben com podran tirar endavant.
Un año una noche (Isaki Lacuesta, 2022) es basa en una adaptació lliure del llibre Paz, amor y death metal de Ramón González, supervivent de l’atemptat a la sala Bataclán per part d’una cèl·lula jihadista el 13 de novembre de 2015. Isaki Lacuesta recorre a Stendhal (‘narrar la batalla de Waterloo des de dins et condemna a no veure més enllà de la boira’)* per explicar que per apropar-se a un episodi històric com aquest és obligatori abordar-lo des d’una mirada íntima. En aquest cas, l’acostament és doblement complicat perquè és un fet encara massa recent per poder-lo codificar com a esdeveniment històric. ‘Prendre el llibre de Ramón com a referència i no trair-lo va ser un repte. És un fet encara molt recent amb moltes cicatrius obertes. Conferir una estructura al relat sense trair el llibre va ser complicat.’
Tot i aquesta dificultat a l’hora de tractar un tema tan sensible, Lacuesta aborda amb encert la pel·lícula des de la mirada dels supervivents, sense violència ni terroristes, prenent només com a material de base la sensacions, els gestos i els sentiments que els protagonistes de la història conserven d’aquella nit. Així, el director mostra el retrat d’una parella i dels amics que van sobreviure l’atemptat a través del seu delicat mapa de records. El relat avança (amb una magnífica interpretació de Noémie Merlant i Nahuel Pérez Biscayart) com una xarxa en dues direccions. En l’estructura narrativa es desplega una brillant composició de la memòria, que enllaça imatges del passat que assalten les escenes de la vida quotidiana del present. Hi ha una poètica fragmentada que sobrevola el discurs i connecta totes aquestes imatges disperses. Ràfegues de records que semblen arribar i esvair-se però que d’alguna manera habiten en suspensió en les seves vides com aquelles partícules que vèiem a l’inici de la pel·lícula. Aquestes anades i vingudes del passat a la realitat es reflecteixen hàbilment en el guió i il·lustren metafòricament els diferents ritmes que tenen els dos protagonistes a l’hora de gestionar emocionalment el dolor i el dol (un tema, aquest de les mirades contraposades davant un fet traumàtic, que ja es mostrava a Els Condenados, Isaki Lacuesta 2009; en aquest cas, amb una actitud divergent vers el dolor i el sentiment de culpa per l’exili).
Ramon (Nahuel Pérez Biscayart), de seguida es veu desbordat per l’angoixa. Paralitzat i en xoc per la situació, deixa la feina com a consultor informàtic i es tanca a casa. Céline (Noémie Merlant), per altra banda, aposta per l’oblit i prefereix no parlar-ne. El seu entorn desconeix que ella hagués estat a Bataclán la nit de l’atemptat. A diferència de Ramon, ella opta per adaptar la realitat a la projecció de com vol que sigui aquest present. Així, a l’inici es refugia en la seva feina com a educadora social en un centre de menors immigrants, tot i que el sentiment de culpa per sobreviure aquella nit sempre l’acompanya. El seu bloqueig arribarà en un estadi més avançat del dol. Aquesta divergència entre Ramon i Céline davant la gestió del conflicte acabarà afectant la relació i la història d’amor es veurà superada per la tragèdia. Per poder tornar a confluir com a parella i superar la crisi sembla que hauran de recuperar primer (cadascú a la seva manera) aquella part d’ells mateixos que va quedar en suspensió en aquella platea la nit de l’atemptat.
Com a subtema, és interessant l’enfocament polític i les notes que traça Lacuesta sobre la por al racisme després de l’atemptat (la insistència perquè els supervivents identifiquin més que la identitat, la raça dels terroristes, fil recurrent que apareix també en altres pel·lícules estrenades recentment al Festival de cinema de San Sebastián com Winter Boy de Christophe Honoré, 2022 o Fuego de Claire Denis, 2022). Argument que amb un estil naturalista es fa molt explícit en les escenes d’interacció amb els nois del centre de menors o bé durant la conversa en l’escena amb els amics a casa dels pares en què s’assenyala la immigració com a font del conflicte (A Winter boy, en una escena familiar també s’hi fa referència i es critica la màniga ampla d’Hollande en l’entrada de la immigració com una de les fonts d’origen de l’atemptat a Bataclán. A Fuego es parla també de la immigració a través de la complicada situació del fill de Jean, Vincent Lindon, i es fa explícita la denúncia de la violència existencial i el pensament blanc a través del programa de ràdio de Sara, Juliette Binoche).
Veiem també a Un año una noche un to de reflexió social sobre la complicada gestió del fet traumàtic per l’entorn de les víctimes (família, amics, companys de feina…) que, tot i ser part afectada, no van viure directament l’atemptat. I com, de vegades, els qui estan en un segon cercle, com els companys de feina, amb bones intencions poden contribuir una mica més a que tot plegat tingui encara menys sentit (és molt descriptiva la cara de Ramon quan els seus companys de feina li donen un sobre amb uns diners, un regal que li fan entre tots perquè es pugui distreure fent alguna cosa que li agradi).
Malgrat la duresa dels fets, el relat vol obrir la porta al futur i aquell fantàstic pla final de connexió de la pell convida a l’esperança i alimenta el significat de seguir vius. Sentir el cos de qui estimes. Reivindicar el plaer compartit. Aquelles coses que ens acosten tant a la vida i que fràgilment es poden perdre en qualsevol moment.
* Declaracions d’Isaki Lacuesta a Diario del Festival de San Sebastián, 17 de setembre de 2022