En una de las escenas finales de Boyhood (Richard Linklater, 2014), el personaje de Patricia Arquette estalla en un arrebato de frustración y tristeza cuando ve a su hijo abandonar el hogar para ir a la universidad. Con un “simplemente pensé que habría más”, finaliza su discurso-radiografía de lo que ha sido su vida hasta ese momento. Esta escena refleja de manera sagaz y conmovedora cómo el echar la mirada atrás arroja una certeza, lúcida y dolorosa, de que esto de la vida es una colección de instantes que pasan, pasan a toda velocidad, y que esperar mucho más que eso no solo no es real sino un acto baldío. Pues bien, en Juliet, Naked (Jesse Peretz, 2018), que comparte con Boyhood un Ethan Hawke interpretando a un personaje que se resiste a la maduración, el balance vital de los personajes lleva a un discurrir diferente: a la decisión firme de aprovechar cada momento a partir de ahora, porque AHORA SÍ viene lo bueno, lo verdadero. La película, basada en una novela de Nick Hornby (solvencia contrastada), preserva la accesibilidad y ligereza …

Tota forma d’art és política. Una idea que deriva en mantra per a molts cineastes que creuen que una visió del món, impregnada en la pel·lícula, és també una manera de comprometre’s amb ell. El Reino i BlacKkKlansman coincideixen a cartellera, i ambdues aborden la qüestió política de manera directa, fermes en la recerca d’una reacció agitada, d’urgència, en el seu públic. El Reino no tracta cap cas concret, però casos reals són la inspiració i guia de la seva trama. BlacKkKlansman es basa en un cas real, i l’estupefacció de l’espectador mentre va descobrint la història no pot portar més que al desconcert. La versemblança s’imposa a El Reino gràcies al pols de Sorogoyen (potser més per la direcció que pel propi guió) i en canvi a BlacKkKlansman es qüestiona en tot moment. Spike Lee presenta bons i dolents, i la caricaturització és un punt a favor del seu posicionament (ells són els dolents, són retardats mentals, sembla dir); Sorogoyen situa com a protagonista al corrupte, l’humanitza i busca la identificació, amb clara voluntat de denunciar com d’interioritzat tenim l’abús, com de natural …

A l’hora d’afrontar-me al visionat d’Un Océano Entre Nosotros ressonaven fortament dos referents. Un era La Teoría del Todo (2014), l’anterior pel·lícula del seu director James Marsh, un insuls biòpic grandiloqüent d’un Stephen Hawking que s’enamora i se desenamora. L’altre referent, d’origen molt més banal pel fet que es basava en les similituds gràfiques de la campanya promocional, era Chesil Beach (Dominic Cooke, 2017), adaptació cinematogràfica de la novel·la d’Ian McEwan on es mostraven tots els defectes de l’avorridíssim costumisme britànic. Potser per això, i si hi sumem la meva reticència a les aventures marines, els meus recels de trobar-me davant d’un producte infumable eren elevats.   El film ens situa al 1968, quan Donald Crowhurst, propietari d’un ruïnós negoci de maquinària per navegació, s’assabenta del premi Sunday Times Golden Globe Race, una cursa per donar la volta al món, per mar i sense parades. El premi pot suposar un gran alleujament financer per la família però, a banda d’això, la il·lusió pel repte, la voluntat de ser admirat pels seus fills i, sense massa autoconsciència, la necessitat d’apropar-se a una proesa còsmica, el fan abocar-se a …