El pas del temps i els primers amors impossibles d’oblidar. Un tàndem àmpliament explotat en el cinema, en part gràcies a l’essència de la seva naturalesa: el discurs temporal.

La il·lusió de poder tornar enrere, de reviure un temps passat que sempre ens semblarà millor, és una idea amb la que tothom, en un moment o altre, pot fantasiar. És probable que a Jonás Trueba, la nostàlgia, però també la recerca constant d’allò precís i vertader, li siguin llocs familiars, atesa la seva filmografia. Fins i tot, hi podríem trobar un punt militant en aquesta recerca, una mena d’inconformisme, al menys, pel que fa l’amor, que també sembla present en alguns dels títols de les seves pel·lícules (Los ilusos, Los exiliados Románticos o en la cinta que ens ocupa: La Reconquista).

Jonás Trueba ens explica la història de dos joves de 30 anys, Manuela (Itsaso Arana) i Olmo (Francesco Carril), que es retroben després de molt temps sense veure’s, i que van viure junts aquella arcàdia que és el primer amor. Aquest encontre se succeeix durant una nit, una cita d’aquestes estranyes en les que no saps exactament què pot passar ni què esperar-ne. Des del primer moment, i a través d’una carta (la importància de les paraules dites i les que ja no es poden dir gravita durant tota la pel·lícula), el director ja ens deixa clar que aquesta nit serà una nit de reviure emocions. Però la possibilitat de retrobar-se amb un antic amor és només un punt de partida que el director recull per parlar de l’ambigüitat de les emocions. Quant hi ha de real i quant hi ha de projectat en allò que ens ha passat? com tot el que hem viscut determina el nostre present i de quina manera podem sentir-nos en pau amb ell? Trueba també ens vol mostrar als protagonistes de joves, i ho fa en els darrers 20 minuts de la pel·lícula, enfilant així un final ascendent i lluminós que apuntala la pregunta que ens hem estat fent fins ara: va ser aquell, realment, el moment de les seves vides?

Com en altres ocasions a la filmografia de Jonás Trueba, hi trobem algunes converses forçades o situacions poc fluïdes, però no el suficient com per fer-nos fora d’una història que, en essència, és tractada de manera delicada i valenta. La pel·lícula se sosté en les mirades i els silencis, però també amb l’ús del color (que identifica i fusiona als personatges) i la música, teixint un mapa sentimental en el que tornem a reconèixer la sensibilitat del seu director. Si a Todas las canciones hablan de mi Trueba ja parlava de la importància de la lletra i la música per a què el protagonista confraternitzi amb els seus sentiments, aquí recupera aquest concepte amb les cançons de Rafael Berrio, que no només tenen un paper en la trama (ell interpreta al pare de la noia) sinó que és, a través d’elles, que allò que no es diu troba un altre lloc on cristal·litzar. Posant a prova el compromís de l’espectador amb el to de la pel·lícula, Trueba ens presenta una escena on els protagonistes assisteixen al concert que dóna el pare d’ella en un bar. La càmera aguanta les seves mirades mentre s’escolten tota una cançó (Somos siempre principiantes), de principi a fi, mentre nosaltres esdevenim testimonis d’aquella tensió i alhora excitació màgica de dues persones que s’han estimat tant i que ara són tan desconegudes com familiars.

Com el propi Trueba ha explicat, el resultat d’aquests personatges i la seva història sorgeix en gran part del treball amb els seus actors i potser per això, tot transpira un aire de naturalitat, però també de confusió, en el que l’espectador pot arribar a projectar-se, i fabular, per què no, en què hauria fet o dit si es tornés a retrobar amb el seu primer amor.