Actualitat, Destacats, General, Portada
Deixa un comentari

Quiero comerme tu páncreas

Quiero comerme tu páncreas (Shin’ichirô Ushijima, 2018) s’estrena de la mà de Selecta Vision, una distribuïdora obstinada en fer arribar al nostre país una grata selecció d’animes a través de les diferents finestres audiovisuals. Com passa amb tots els segells de confiança, es genera així un públic que celebra el filtre, la valentia i la feina feta. Quiero comerme tu páncreas arriba amb un èxit precedit -com és l’habitual- al seu país: neix com a novel·la, escrita per Yori Sumino i publicada a través d’una web d’user-generated content, per després derivar en un manga, un film d’imatge real i, finalment, en l’anime que ara ens ocupa.

Guiats per èxits previs com Your Name (Makoto Shinkai, 2016), potser el més clar dels darrers anys, esperem trobar una obra que pugui comparar-se en sofisticació visual i amb potència argumental, però, com sol passar sovint, no deixa de ser un anhel basat en res, en fum. La primera connexió fallida és pensar que ens trobarem amb una col·lisió màgica entre el món quotidià i la fantasia (error 1) i que el tema tractat serà abordat amb una subtilesa pròpia de l’univers preconcebut de l’imaginari japonès, que permetrà captar els instants de bellesa i fragilitat amb una correspondència estètica a la seva mesura (error 2). El que sí trobem és un drama adolescent trufat de valors simples i qüestionables, mastegats de manera redundant (com si l’adolescent a qui va adreçat no pogués anar més enllà), emfatitzats amb una música omnipresent i passats pel candor i l’amabilitat de l’anime.

La història és la història d’una noia que s’està morint. Ella és extravertida, alegra, simpleta. Ningú més a banda de la seva família sap de la seva malaltia, però un noi de la seva classe troba casualment el diari que ella està escrivint on ho explica tot. Ara ell serà el seu confident. Però clar, ell és introvertit, un asocial que es refugia en els llibres. La relació entre els pols oposats derivarà en un camí d’aprenentatge mutu (?) però que, en aquest cas, sembla estar enfocat de forma molt unidireccional. El problema més greu del film resideix aquí precisament, en la responsabilitat del seu discurs.

Per una banda, una relació ¿amorosa? basada en l’oposició de caràcters (i que és el nucli de les screwball comedies de referència) s’ha d’abordar amb certa perícia, i molt més en un producte destinat a l’adolescent, carn de canó per aterrar de cap en l’engany de l’ideal romàntic. Tot i així, hi ha moments d’encert en el reflex de la complexitat pròpia de l’edat dels personatges: l’ús de la mort per aconseguir coses però alhora un terror que paralitza davant la seva incomprensió, l’interès en xorrades pubertanes -qui t’agrada, el rànquing de les més guapes-, les difoses fronteres entre l’amor i l’amistat o la necessitat de forjar una relació afectiva vertadera que tan sols pot gravitar al voltant de la generositat. Per altra banda, la interacció i l’aprenentatge del camí a recórrer junts desemboca en el film en una apologia de la motivació social que va encaminada cap a un únic lloc, com si la manera de ser complet, feliç o normal només fos una.

Altres aspectes de la narració amplifiquen el dubte sobre el missatge (l’estilització del gènere en l’histrionisme dels personatges, l’absència de figures paternes, l’excés de finals que torna al subratllat com a modus operandi) però el més efectista de tots és sense dubte el gir final, un cataclisme de marca major que empeny a l’espectador a l’estupefacció i a la llàgrima inevitable conduïda per un únic rail.

Hi sol haver una idea que l’animació seria una tècnica que permet la plasmació d’històries que d’una altra manera es faria més difícil explicar. La meva aposta és que, tot i tractar un tema complex (amb el permís d’Albert Espinosa),  i que en imatge real a aquest nivell s’ha abordat, per posar un exemple de relativa fortuna, en la indie-gondryana Me & Earl & the dying girl (Alfonso Gómez-Rejon, 2015), la connexió amb l’estètica i l’univers de determinat anime fa empassar una pel·lícula que difícilment toleraríem feta d’una altra manera. Per sort o per desgràcia, si volguéssim, podríem comprovar-ho.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *