“El riu flueix, el món gira. L’alba i la llum de la làmpada; la mitjanit, el migdia. El sol segueix al dia, la nit a les estrelles i a la lluna. El dia acaba. La fi comença” són les darreres paraules que ressonen a El río (Jean Renoir, 1951) i que, connectades amb les frases inicials del film [“aquesta és la història del meu primer amor, de créixer a la vorera d’un ampli riu”] es revela la dualitat de l’essència del nostre passar per aquí: la convivència entre la perdurabilitat d’allò inabastable i la caducitat d’allò que (en qualque moment del nostre present) crèiem etern.
A l’hora d’aproximar-se a Maya, Mia Hansen-Løve admet com a referència directa la pel·lícula de Renoir, amb la que connecta -cadascuna des del prisma del seu moment- en una doble vessant: per una banda, la història d’iniciació romàntica com a preludi del pas a la maduresa i, per altra banda, el retrat d’una Índia enigmàtica i sensual des dels ulls de l’occidental que hi resideix (sense penúries, és clar). L’espiritualitat del film de Renoir es transmuta a Maya en naturalitat, la contundència en intimitat i la paraula en gest. I novament, com a constant en el cine de la directora, el pes de la història recau en el trànsit vital del seu protagonista.
Gabriel és un reporter de guerra que acaba de ser alliberat després de mesos de captiveri a Síria a mans d’un grup terrorista islàmic. Poc després del seu retorn a París, decideix marxar a Goa (on hi va passar part de la infància i per tant hi manté un vincle sentimental) per tal d’enfocar un període de recuperació i reflexió que encara no sap cap a on el portarà. Allà hi viu el seu padrí, d’origen indi i propietari d’un hotel en hores baixes. Quan Gabriel va a visitar-lo coneix a la seva filla, Maya, i neix entre ells una complicitat que aviat es convertirà en amor. L’experiència de l’amor es desdobla, per força, en dos recorreguts emocionals contraposats: mentre que per Gabriel (defugidor professional de lligams afectius) Maya representa un oasi de pau i llum en el seu patiment, per Maya el descobriment amorós obrirà pas a l’entusiasme i la passió però també a l’ànsia i la frustració.
El transcurs emocional del primer amor ja l’abordava de manera brillant Hansen-Løve a Un amour de jeuenesse (2011), on curiosament recuperava la idea del riu com a símbol d’allò que flueix immutable, aliè al discórrer vital dels seus protagonistes. El riu esdevenia testimoni de dos moments clau de la història de Camille (15) i Sullivan (17): aquell instant en que la força de l’enamorament sembla imparable, i aquell instant on finalment Camille deixa marxar, corrent avall, el record instal·lat d’aquell amor (mentre sona “The Water“, de Johnny Flynn). A Maya l’espai també busca transcendir el mer paper escenogràfic. L’Índia (un cop més allò conegut, allò proper: la directora l’ha visitada amb assiduïtat) és retratada amb subtilesa, buscant la comunió de dos móns convergents pel pes de l’occidentalització i la modernitat. Ara bé, tot i reposar-hi una mirada continguda, es traspua certa sensació de distància forana, aquella que es deté en la quotidianitat exhibida, en la reproducció d’una expectativa.
Potser a Mia Hansen Løve se li pugui retreure una fama per sobre de la qualitat final de les seves pel·lícules (en tot cas, això tampoc seria culpa seva), però és indubtable la seva genuïna capacitat per saber on col·locar la càmera, com captar els gestos mínims, com traslladar la complexitat (o simplicitat) del desconcert intern en una narració que no vacil·la. Aquí, malauradament, l’ànsia de fils narratius per reafirmar les motivacions dels personatges dóna una densitat a la pel·lícula que no li escau gens bé. Alliberada de trames com la de la mare o la de l’especulació immobiliària a Goa, la cinta hagués guanyat en fluïdesa, centrant-se en els dos protagonistes i les seves circumstàncies en aquell precís moment de les seves vides, sense necessitat de res més.
Il.lustració: Tià Zanoguera