/ A final de mes, ens enfilem al mirador i destaquem les millors vistes /
La première nuit (Georges Franju, 1958)
La primera nit és un curtmetratge que es desplega com una rondalla. En un primer impuls amorós, un nen de casa bona s’endinsa en el metro de París seguint una companya de classe, però aviat la perd de vista. La xarxa de metro és immensa, laberíntica, i a mesura que es buida del ritme frenètic de la jornada, va agafant un aire misteriós. A l’abric d’un escenari suggerent –nocturn, subterrani–, espai de somni, desig i fantasia, la càmera de Franju es mira les coses amb una claredat infantil. Els gestos, els moviments, el ritme, la llum que cau damunt els rostres i les coses, tot plegat convida a imaginar que el cinema pot retornar-nos la il·lusió de la primera mirada. Xavier Montoriol
[Disponible a Vimeo]
Tick, Tick… Boom! (Lin-Manuel Miranda, 2021)
Algo ubicuo últimamente Lin-Manuel Miranda (tras la adaptación de su In the Heights, y la composición de las bandas sonoras de Vivo y Encanto), la adaptación del musical de Jonathan Larson tiene la energía y corazón suficiente como para no realzar su labor como director, destacable especialmente por ser su debut como tal. La traslacion entre números musicales y diálogo se realiza con fluidez, sin chirriar, y encuentra un aliado perfecto en la fisicalidad de un brillante Andrew Garfield como Larson. Miranda rinde tributo al acto de creación artística en sí (estupenda la escena de inspiración en la piscina), y también a las leyendas de Broadway vía , a su vez, el homenaje que Larson hizo a Stephen Sondheim, ese Sunday que en vez de In the park se sitúa en la cafetería Moondance donde Jonathan trabaja. Pero más allá de un glosario de cameos y guiños para los nerds de Broadway, la historia de Larson recuerda a temas que tocan a Miranda (quizá su ubicuidad se debe a ello), a ese “Why do you write like you’re running out of time?” en Non-Stop de Hamilton: la ansiedad de llegar a los 30 y querer dejar su huella en el mundo… quizá cambiarlo. Cristina Peris
[Disponible a Netflix]
AHA, The Movie (Thomas Robsahm, 2021)
Poques vegades una cançó ha donat peu a tantes històries. En el documental de Thomas Robsahm presentat a l’IN-EDIT sobre el grup noruec AHA, Take on me (1985) es dissecciona en múltiples cares: des d’adaptacions pop fins a versions electròniques i acústiques, presenciem batalles infinites per l’autoria del riff i assistim a debats passats de volta sobre el mític falset. De seguida es posa de manifest que l’equilibri d’egos en aquell trio: la creativitat de Magne Furuholmen (teclats), el pes identitari i la imatge de Morten Harket (veu), i el compositor Pål Waaktaar-Savoy (guitarra) és difícilment sostenible. Són ells tres que posen veu a un discurs fred i s’encarreguen de descriure l’itinerari del grup des de Noruega fins aconseguir triomfar a tot el món, un cop conquerit Londres com a escenari. El mèrit del documental és el nou lloc que ofereix a la banda per deixar de ser percebuts com una ‘boyband’ d’adolescents i situar-los en un espai privilegiat en la història del pop modern. Sense pretensions, el treball de Robsahm és un retrat prou honest de l’empremta que va deixar AHA com a grup d’autor i la gran influència que van exercir en grans bandes d’estadis com Coldplay i Oasis. Preguntat sobre si la percepció de la banda va canviar al llarg de la gravació, el director respon “not that much, they are extremely nice people, but actually only separately”. Res més a afegir. La narració potser és senzilla però aconsegueix captar la nostàlgia d’una sala de l’In-EDIT ple de boomers en èxtasi que, per fi, han trobat un bon motiu per aixecar-se del sofà. Sandra Cuadrado