/ A final de mes, ens enfilem al mirador i destaquem les millors vistes /

Eighth Grade (Bo Burnham, 2018)

Más que un coming of age, uno de los más honestos retrato de la ansiedad, en la figura de una adolescente de 14 años a punto de pasar del colegio al instituto. Su guionista y director Bo Burnham se convirtió con 16 años en una sensación en Youtube hasta llegar a sus especiales en Netflix (el último fue mi recomendación del pasado mes), y lidia desde los veintipocos con ataques de pánico, lo que le hizo dejar los escenarios, permitiéndole dirigir la película. Lejos de aleccionar o culpar de todo a las redes sociales (porque el aparentar algo que no se es, el deseo de ser querido o aceptado, no viene repentinamente de ellas, ni tampoco es la primera herramienta que se utiliza para evadirse de la dolorosa realidad), las integra orgánicamente en la vida de la protagonista Kayla, una Elsie Fisher absoluta revelación, vulnerable y auténtica, y una dirección sensible que muestra como terroríficas experiencias una fiesta en la piscina (el camino desde ese encuadre en el ventanal, hasta sumergir su visible incomodidad en el agua rodeada de cuerpos normativos, está filmada con los códigos del cine de terror) o un viaje en coche de vuelta a casa.  Cristina Peris

Park Row (Samuel Fuller, 1952)

Park Row és la cinquena pel·lícula de Samuel Fuller, un relat periodístic que se situa al carrer que porta aquest mateix nom a la ciutat Nova York de l’any 1880. El protagonista és un periodista que és acomiadat del diari on treballa per desavinences amb la direcció i s’acull al somni d’aixecar el seu propi diari per poder escriure les seves notícies sense filtres i prioritzar en tot moment la fidelitat als testimonis i a la història que vol explicar. El reconeixement vindrà acompanyat per la guerra bruta de la competència. Aquesta lluita entre el periodista íntegre i les eines de destrucció del mitjà serviran per il·lustrar el naixement d’aquest periodisme visual de meitat del s. XX. És interessant el canvi de format i to que introdueix Fuller a Park Row amb uns plans seqüència que ajuden a construir un ritme trepidant que dona textura a la història i que representa amb encert la visceralitat del que podia ser l’ambient de la redacció d’un diari de l’època en un context sensacionalista. Curiosa també la definició de l’impressor sobre el periodisme groc: ‘col·lecció barata de paraules i brossa’, una descripció que sembla no haver evolucionat gaire un segle després i que apuntava un gran pronòstic del que seria més endavant cert periodisme contemporani. Sandra Cuadrado

O movimento das coisas (Manuela Serra, 1985)

Una restauració recent ha dut O movimento das coisas a estrenar-se comercialment aquest 2021, malgrat que la pel·lícula ja té més de trenta-cinc anys. L’única obra de Manuela Serra discorre pels terrenys del documental i de la observació poètica, hibridant-los d’una forma sorprenentment senzilla, i regalant-nos un registre del ruralisme portuguès que es recolza en una actitud d’ecos mekasians: el meravellós es troba també –sobretot– en el quotidià, i si la càmera hi és per deixar-ne constància, el miracle perviu i és possible compartir-lo en la penombra d’una sala de cinema. Xavier Montoriol