La present edició del D’A Film Festival, reinventada en format online degut a la situació excepcional i celebrada amb la complicitat de Filmin, programa una de les nostres pel·lícules preferides de la passada Biennale: This is not a burial, it’s a resurrection. L’any 2019, el nom de Lemonhang Jeremiah Mosese va irrompre amb força al món dels festivals; abans de passar per Venècia, el jove cineasta de Lesotho ja havia presentat la seva òpera prima (Mother, I’m suffocating, this is my last film about you) a la Berlinale. Des de Muelle5, en celebrem l’arribada als nostres circuits.
This is not a burial sorgeix del programa de la Biennale College, en marxa ja fa unes quantes edicions, i que ofereix cada any tutorització i un pressupost més aviat escàs a tres projectes seleccionats, amb la condició que han de ser debut o segona pel·lícula. Malgrat l’objectiu encomiable de fer espai a noves veus, les limitacions del programa –tant econòmiques com de temps– desemboquen sovint en resultats irregulars: projectes erràtics o parits a mitges entre els quals brillen, a vegades, troballes sensacionals. Aquesta n’és una.
La proposta gira al voltant de la confrontació entre dues formes d’existència que es revelen antagòniques i que lluiten per un sol espai. D’una banda, la tradició, que subsisteix en poblets com el que habita la vella Mantoa. Allà, els cossos dels avantpassats estableixen un vincle sagrat amb la terra, abans zona de pas cap als hospitals de la capital: tants malalts s’hi morien que les cases s’hi van moure per ser a prop dels enterrats. D’altra banda, la maquinària imparable del progrés, que empeny a desplaçar tots aquests pobles per inundar la vall: s’hi farà una presa.
Aviat queda clar que el talent de Mosese per la posada en escena és inqüestionable. A través de les decisions estilístiques –des dels enquadraments subtilment orquestats fins a la reorganització dels elements que hi intervenen, passant pel cromatisme–, és capaç de convocar una força tel·lúrica que embolcalla els paisatges i les figures que els habiten, i que troba el seu canalitzador més potent en el rostre de la magnífica Mary Twala Mlongo, impassible, solcat d’arrugues on s’hi escriu tota una vida.
També les terres quedaven sota l’aigua a Still Life (2006) de Jia Zhang-ke. El cineasta xinès posava l’accent en la transformació dels espais i en les formes de vida que afloraven sota aquesta estètica transitòria de bastides i ruïnes, d’un país tan rendit a la modernitat que és incapaç de fixar un rostre. Mosese insisteix en les formes de vida que ballen vora l’abisme, i invoca una dimensió espiritual lligada a la terra que amenaça amb desaparèixer. Cal apuntar que la seva obra assoleix tot el vigor quan deixa que parlin les imatges i els personatges que hi transiten, i trontolla quan recorre a la figura del narrador per mirar de convocar, a través de discursos altament al·legòrics, una espiritualitat que ja era palpable i que queda desvirtuada per l’intel·lectualisme.